Déu n’hi do de la puixança que va tenir el tèxtil a la Llacuna. Diu que hi havia més de deu tallers funcionant, fent teixits o confecció de tota mena. El primer que va instal·lar el seu negoci va ser el Gomà, l’any 1926, que va aprendre l’ofici a Igualada i després es va plantar pel seu compte. Tenia la fàbrica a la carretera de Mediona, al mateix lloc on la família tenia la sala de ball i el cafè. Després en van venir d’altres, amb més o menys sort. N’hi va haver que van tenir fins a catorze màquines diferents: remalloses, màquines de cosir, aberlocs, de collarín, de ganxet, bores... La Carme Junyent feia calçotets tipus slips, i també samarretes, camises militars, jerseis de coll alt i aquelles samarretes que en deien travoltes, com les que duia el John Travolta a la pel·lícula Grease. El bram rítmic dels telers mecànics es deuria sentir a tots els racons del poble. Deu ser per això que caminant pels carrers de la Llacuna no és gens complicat veure qui encara no ha deixat de banda la tradició, tot i que sigui al detall i tot fent conversa. A peu de carrer, sota un porxo ombril i airejat amb una arcada de pedra molt vistosa, tres dones fan mitja. Al peu d’una de les cadires, un càntir d’aigua fresca per fer passar la xardor d’aquesta tarda d’estiu roent. El viatger s’acosta a una de les dones que fa un jerseiet de llana.
-Mestressa, com és que feu un jersei d’hivern, amb aquesta calor.
-Oh, després de la calor què vindrà?, el fred, oi? i allavorens correu-hi tots.
-Sí, ja teniu raó... Però no us suen, les mans?
-Ves, aquí només ens sua la llengua, de tant de xerrar, oi noies? Per aquest porxo passa mitja comarca, passem revista i fem conversa.
Mentre va xerrant, les mans d’aquella dona fan totes soles un treball rítmic i constant, com les màquines de tricotar de fa anys, amb una traça ja incorporada pel temps i l’experiència. Les agulles segueixen aquest ritme amb un so opac i metàl·lic quan piquen entre elles.
-És molt senzill, fer un jersei. Aquí xerrem i ens expliquem coses, i mentrestant van sortint peces de roba. Veus? Tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet... I sant tornem-hi, tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet.
-Jo no ho sabria fer...
-Que sí, bordegàs! No hi ha res que sigui difícil, si se sap fer, és clar... Goita, veus?, ara faig un pla, dos junts, basta, un pla, basta, un no fet, un fet i passar el no fet. Veus, que és senzill? Ja hai fet una altra passada.
-I vostè?
-Jo faig punt de paó: dos junts plans, dos junts plans, un pla, basta i pla quatre vegades, dos junts plans quatre vegades i anar fent...
-Carai!
-Sí, carai.
Molt a prop, just a l’altra banda del carrer, hi ha un banc i un home que hi seu, també a l’ombra.
-Què?, s’hi està bé, aquí, a l’ombra.
-Oh!, has de saber que aquest banc és el parlament i aquell d’allà –assenyalant les dones que fan mitja-, el congrés. Aquí es fan les lleis, i allà s’aproven.
diumenge, 6 de setembre del 2009
SANT PERE MOLANTA. Un ruc avançat
Conversant amb el Tofolet a peu de camí, prop de Cal Pau de la Barquera, l’home recorda un fet que ningú ens dirà si va néixer de la imaginació del poble o pot arribar a tenir alguna engruna de certitud. Però una història que s’explica, és una història viva. No seria pas d’estranyar, que fos veritat. Moltes descobertes han estat fruit d’un fet casual, i aquesta en podria ser una. El Tofolet remata aquesta història amb sorna dient que si en som de rucs, els pagesos, que vam haver d’aprendre d’un ruc com s’havien de cuidar els ceps. Segons explica, aquesta història li havia explicat el seu avi, el qual ja ho havia sentit també explicar al seu avi... I això vol dir unes quantes generacions enrere explicant la història del ruc que anava afamat i...
Diu que fa una colla d’hiverns, quan encara ningú no podava els ceps, un pagès de Sant Pere Molanta va anar a la vinya amb el ruc. Hi anava sempre, amb la bèstia, i mentre fangava el camp la lligava a una estaca de fusta que hi havia prop de la caseta del pou on guardava les eines. Però aquell dia el ruc estava afamat i fins allà on donava la corda no hi havia cap rostoll per rosegar i treure el ventre de pena. Mentre l’home pencava, l’animaló va anar tibant fins que va fer saltar el fermall que el tenia presoner. Així es va poder acostar al primer cep de la passada per rosegar-ne les vergues fins a deixar-lo ben pelat. Al cap d’una estona, quan el pagès tornava per mirar d’esmorzar una mica, es va posar les mans al cap veient aquella pelleringa de cep. Gairebé totes les vergues havien desaparegut, i les poques que hi quedaven penjaven de la soca trinxades per les molars de la bèstia. Fora de si i mirant-se el ruc fixament als ulls, va renegar com un dimoni i li va dir de tot, mentre l’animal el guaitava amb un punt d’admiració i mastegant encara algun tronxo de verga que li voltava per les dents. El pagès hauria estimbat aquell tros de ruc daltabaix de la riera, si no l’hagués hagut de menester per treballar. Amb el disgust, fins li van passar les ganes d’esmorzar. L’home va estirar la bèstia pel morralet i li va clavar una xurriacada. Tots dos, pel camí polsós, se’n van tornar cap a casa amb la cua entre cames.
Al cap d’uns quants mesos, amb la calor i les mosques d’estiu enganxades a l’esquena, xuclant la suor, va tocar collir els quatre gotims de raïm que donava cada planta. Una collita que acostumava a ser ben migrada i eixarreïda: un gotim aquí, un gotim allà... Encara gràcies si no pedregava i quedava algun gra sencer i sense podridura. La dona del pagès, aclaparada per la calor i sota el barret de palla que li procurava un bon retall d’ombra, va arribar al cep en qüestió i va quedar parada de la raïmada que en penjava. Verge santíssima! Les vergues no donaven l’abast a sostenir aquell cabassot de raïm. La pagesa es va incorporar, es va passar el mocador pel front i es va senyar: Corre, vine, no t’ho creuràs, ai sant Antoni gloriós, això no pot ser altra cosa que un miracle de Nostro Senyor! L’home, una mica molest pel reclam de la seva muller i mig renegant, s’hi va acostar amb les mans a la ronyonada que ja tenia ben adolorida: Què collons vols, ara... Quan va veure aquella meravella de la natura, impensable en aquella vinya miserable plena de pols i de còdols calcaris, va quedar amb la boca oberta i amb posat de mesell. El pagès no se’n sabia avenir, es va haver de treure el barret per ventar-se, es va gratar la closca pelada i, de mica en mica, va anar lligant caps. Quan va entendre que es tractava del cep que havia plomat el ruc uns mesos enrere, es va gratar la patilla i va deixar anar un somriure sorneguer que no va voler ni aclarir a la seva pròpia muller. L’hivern següent, sense dir res a ningú, va decidir tallar les vergues d’un parell de passades, i quan van fruitar, cada cep va produir el que un jornal d’abans. Així és com diuen que els pagesos van aprendre a podar els ceps, i a esporgar-los i a escaballar-los. Gràcies a l’ensenyança d’un ruc afamat que va decidir tirar pel dret.
El pa nostre de cada dia
Quin dia més preciós que s’ha llevat. Quan he sortit de la furgona feia una fresqueta tan agradable... i l’horitzó era retallat per petites ondulacions de vinya que semblaven dibuixar un mar d’un verd profund i tranquil. De seguida les meves glàndules sensitives han captat una profunda olor de pa i he entrat al poble seguint aquell rastre calent i un punt dolç. No hi he vist cap rètol, però l’aroma invisible m’ha dut a una entrada que ha resultat ser un forn.
- Ah, Maria! Que hi ha algú?
- Bon dia, noi, què hi ha?
- Voldria una mica de pa.
- Mira, si alguna cosa tenim en aquesta casa és pa.
- Que fa molts anys, que teniu forn?
- Vatuadéu! Si fa anys, dius... D’aquesta casa en diuen cal Paicoques. El meu avi ja era forner en aquesta casa! Per aquest pastador hi deu haver miques de farina d’unes quantes generacions.
- Això del pa deu venir de lluny...
-Oh, un trossot de pa amb qualsevol cosa, tant si és sòlida com líquida, és ben bona. Pensa que fins fa quatre dies aquesta era la menja bàsica de tothom, o de la majoria, vaja. I d’un bon plat de sopes què me’n dius? En aquest país, el pa sempre ha anat de bracet amb la subsistència. No podia faltar mai, el pa...
- I aquests sacs apilats, deuen ser de farina.
- Sí, sí. Abans la farina no era tan fina ni tan ben feta com ara i, és clar, el pa tenia un aspecte diferent. Mira, si me’n recordo, et diré de què se’n feia: se’n feia de blat forment, de blat xeixa, de mill, de sègol, de civada i fins de moresc. I amb la llavor poc mòlta se’n feien farinetes. Podé encara n’has menjat, de petit...
- Em sembla que sí...
- Cap als anys 30 va començar a arribar el pa blanc. Ja ho veus, és una cosa força recent. Després de milers d’anys de menjar pans morenos... Doncs resulta que tothom cantava les excel·lències del pa de tota la vida, que era fosquet i estava fet d’una barreja de farines, de vegades amb llegums i tot, sobretot faves. Es creia que amb el pa moreno no s’agafava anèmia. A molt gent, el pa blanc els semblava una cosa estranya, poc genuïna, vinguda de fora.
- I què me’n dieu del pa rodó?
- La història més curiosa, per mi, és la del pa rodó. Diuen que representa el culte al sol. Al Penedès també tenim el cas de les garlandes, que tindrien un origen semblant al del pa rodó, o almenys una significació paral·lela. Abans, fins en feien un ball, amb les garlandes, un ball rodó de culte al sol, és clar. I fixa’t que fins fa poques dècades, quan tu eres petit, tot el pa que es feia a casa i el que es comprava als forns gairebé sempre era rodó. Les altres formes eren vistes gairebé com a esnobismes pels nostres avis.
- Caram!
- Hi ha altres senyals que aquestes creences antigues, inconscients, s’han anat traslladant al llarg dels segles. La sega acostuma a coincidir amb el solstici d’estiu i el color daurat dels camps d’espigues s’assembla al color daurat del sol. Tot lliga. Ara pot semblar una bestiesa, però per als homes i dones antics sembla que aquestes coses eren molt importants.
- Així, aquest pa que tens exposat, lliga amb històries remotes.
- Mira si vénen de lluny, aquestes històries lligades al pa. Es diu que les figuretes de pa que abans es feien a casa, allò que en dèiem ninots de pa, sempre representaven figures rudimentàries, molt simples, que recordaven la simplicitat de les formes humanes que apareixen en les pintures rupestres. Pensa’n el que vulguis. Jo només ho deixo anar.
- I la història de les coques?
- Ui! Nosaltres en fem de molt bones, eh? A Vilafranca, fins no fa gaire encara era un costum repartir coques entre els convidats d’un casament. Com més coques, més categoria tenia el casori. Hi ha un rodolí que en parla i que me’l va ensenyar el meu avi, que ja es dedicava a això de coure pa: Casament dels distingits? / Hi ha d’haver coca i confits. / Si fos pobre, almenys, li toca / al senyor rector la coca.
- Avui dia, si en un casament donessin coques, semblaria una mica pobre, no?
- Ja ho pots ben dir, ja... Ara, quan la gent es casa, n’ha de fer tantes, de bestieses.
- Jo quedo parat. Sembla mentida la importància del pa, i ara en mengem més aviat poc per no engreixar-nos...
- Ja tens raó. I una cosa que la meva àvia encara tenia l’humor d’anar fent. Era com una mena d’assegurança de la llar i de la família, però aquesta no costava ni un ral. Es tractava d’anar posant un crostó de pa en un calaix de la taula i no tocar-lo per res del món. Aquest gest previsor calia fer-lo la nit de Nadal i així s’assegurava sort i felicitat pels d’aquella casa. I, és clar, al cap dels anys hi havia una bona crostonada en aquell calaix, que només servia per a aquell fi. En deia el calaix dels crostons i déu-nos-en guard que l’obríssim mai.
- I aquell panet d’allà?
- Mira, això és un llonguet. Veus aquest tall que hi ha a sobre? Que et recorda alguna cosa? Sí, oi? Els genitals d’una dona, per dir-ho finament... Doncs no és cosa casual. Has sentit parlar d’això del dret de cuixa medieval, oi? Doncs quan els vassalls es van cansar de prestar la dona verge als senyors, se les van empescar amb pans com aquest, que substituïen la nit luxuriosa amb la futura esposa. Potser va ser un dels primers drets adquirits per les dones. No m’hi voldria pas trobar, no...
- Bé, ha estat un plaer. M’emportaré el llonguet...
- Molt bé. Tens bon gust. Són molt bons els llonguets. Per cert, que tens gos?
- No pas.
- Doncs si mai en vols tenir cap, sàpigues que si et poses sota el braç un troç de pa, l’amares de suor i després el dónes a menjar a un gos, aquesta pobra bèstia no et deixarà mai més de petja i el tindràs com un seguidor fidel tota la vida.
- Carai, això sí que no ho sabia. Apa, bon dia.
- I recorda’t d’això: menjar massa pa fa tornar beneit...
- Carai, mestressa, que això ho digui una fornera... Aviam si m’ennuegaré amb aquest llonguet...
- Ai, senyor! Gent jove, pa tou…
- Ah, Maria! Que hi ha algú?
- Bon dia, noi, què hi ha?
- Voldria una mica de pa.
- Mira, si alguna cosa tenim en aquesta casa és pa.
- Que fa molts anys, que teniu forn?
- Vatuadéu! Si fa anys, dius... D’aquesta casa en diuen cal Paicoques. El meu avi ja era forner en aquesta casa! Per aquest pastador hi deu haver miques de farina d’unes quantes generacions.
- Això del pa deu venir de lluny...
-Oh, un trossot de pa amb qualsevol cosa, tant si és sòlida com líquida, és ben bona. Pensa que fins fa quatre dies aquesta era la menja bàsica de tothom, o de la majoria, vaja. I d’un bon plat de sopes què me’n dius? En aquest país, el pa sempre ha anat de bracet amb la subsistència. No podia faltar mai, el pa...
- I aquests sacs apilats, deuen ser de farina.
- Sí, sí. Abans la farina no era tan fina ni tan ben feta com ara i, és clar, el pa tenia un aspecte diferent. Mira, si me’n recordo, et diré de què se’n feia: se’n feia de blat forment, de blat xeixa, de mill, de sègol, de civada i fins de moresc. I amb la llavor poc mòlta se’n feien farinetes. Podé encara n’has menjat, de petit...
- Em sembla que sí...
- Cap als anys 30 va començar a arribar el pa blanc. Ja ho veus, és una cosa força recent. Després de milers d’anys de menjar pans morenos... Doncs resulta que tothom cantava les excel·lències del pa de tota la vida, que era fosquet i estava fet d’una barreja de farines, de vegades amb llegums i tot, sobretot faves. Es creia que amb el pa moreno no s’agafava anèmia. A molt gent, el pa blanc els semblava una cosa estranya, poc genuïna, vinguda de fora.
- I què me’n dieu del pa rodó?
- La història més curiosa, per mi, és la del pa rodó. Diuen que representa el culte al sol. Al Penedès també tenim el cas de les garlandes, que tindrien un origen semblant al del pa rodó, o almenys una significació paral·lela. Abans, fins en feien un ball, amb les garlandes, un ball rodó de culte al sol, és clar. I fixa’t que fins fa poques dècades, quan tu eres petit, tot el pa que es feia a casa i el que es comprava als forns gairebé sempre era rodó. Les altres formes eren vistes gairebé com a esnobismes pels nostres avis.
- Caram!
- Hi ha altres senyals que aquestes creences antigues, inconscients, s’han anat traslladant al llarg dels segles. La sega acostuma a coincidir amb el solstici d’estiu i el color daurat dels camps d’espigues s’assembla al color daurat del sol. Tot lliga. Ara pot semblar una bestiesa, però per als homes i dones antics sembla que aquestes coses eren molt importants.
- Així, aquest pa que tens exposat, lliga amb històries remotes.
- Mira si vénen de lluny, aquestes històries lligades al pa. Es diu que les figuretes de pa que abans es feien a casa, allò que en dèiem ninots de pa, sempre representaven figures rudimentàries, molt simples, que recordaven la simplicitat de les formes humanes que apareixen en les pintures rupestres. Pensa’n el que vulguis. Jo només ho deixo anar.
- I la història de les coques?
- Ui! Nosaltres en fem de molt bones, eh? A Vilafranca, fins no fa gaire encara era un costum repartir coques entre els convidats d’un casament. Com més coques, més categoria tenia el casori. Hi ha un rodolí que en parla i que me’l va ensenyar el meu avi, que ja es dedicava a això de coure pa: Casament dels distingits? / Hi ha d’haver coca i confits. / Si fos pobre, almenys, li toca / al senyor rector la coca.
- Avui dia, si en un casament donessin coques, semblaria una mica pobre, no?
- Ja ho pots ben dir, ja... Ara, quan la gent es casa, n’ha de fer tantes, de bestieses.
- Jo quedo parat. Sembla mentida la importància del pa, i ara en mengem més aviat poc per no engreixar-nos...
- Ja tens raó. I una cosa que la meva àvia encara tenia l’humor d’anar fent. Era com una mena d’assegurança de la llar i de la família, però aquesta no costava ni un ral. Es tractava d’anar posant un crostó de pa en un calaix de la taula i no tocar-lo per res del món. Aquest gest previsor calia fer-lo la nit de Nadal i així s’assegurava sort i felicitat pels d’aquella casa. I, és clar, al cap dels anys hi havia una bona crostonada en aquell calaix, que només servia per a aquell fi. En deia el calaix dels crostons i déu-nos-en guard que l’obríssim mai.
- I aquell panet d’allà?
- Mira, això és un llonguet. Veus aquest tall que hi ha a sobre? Que et recorda alguna cosa? Sí, oi? Els genitals d’una dona, per dir-ho finament... Doncs no és cosa casual. Has sentit parlar d’això del dret de cuixa medieval, oi? Doncs quan els vassalls es van cansar de prestar la dona verge als senyors, se les van empescar amb pans com aquest, que substituïen la nit luxuriosa amb la futura esposa. Potser va ser un dels primers drets adquirits per les dones. No m’hi voldria pas trobar, no...
- Bé, ha estat un plaer. M’emportaré el llonguet...
- Molt bé. Tens bon gust. Són molt bons els llonguets. Per cert, que tens gos?
- No pas.
- Doncs si mai en vols tenir cap, sàpigues que si et poses sota el braç un troç de pa, l’amares de suor i després el dónes a menjar a un gos, aquesta pobra bèstia no et deixarà mai més de petja i el tindràs com un seguidor fidel tota la vida.
- Carai, això sí que no ho sabia. Apa, bon dia.
- I recorda’t d’això: menjar massa pa fa tornar beneit...
- Carai, mestressa, que això ho digui una fornera... Aviam si m’ennuegaré amb aquest llonguet...
- Ai, senyor! Gent jove, pa tou…
VILAFRANCA. Per una terça de carn
A la tocineria de cal Cap Arrissat de Vilafranca, l’Alberta de cal Matacavalls fent cua per comprar...
-Déu vos guard! Qui és l’última?
-Servidora... Ei, Rosita, que no em coneixes?
-Ai verge santíssima, és que no duc les ulleres i no t’havia conegut, Alberta!
-Què, com tens l’home?, que em van dir que el tenies fotut...
-Sí, ves, el van ver d’operar de la vessícula, que hi tenia pedres. Oooh, si les veiessis... Li van treure unes pedres... ooooh!..., però avui ja estava més eixerit i s’ha vist amb cor de llevar-se. Ara hai pensat, surt i vés a comprar una mica de tall que podé avui ja menjarà normal, i no em puc torbar gaire que l’hai deixat tot sol.
-Ja li donaràs records, doncs.
-Aaaiii, ara que hi penso, Alberta! Sats qui vaig trobar, ahir? No ho diries mai de la vida!
-Ai, verge! No ho sé, no, digues...
-Sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare em sembla que era de cal Cagassàrries?
-Qui? Aquell que una filla se li va tirar al tren?
-No, burranga! Aviam si t’ho sé explicar. Aquella gent de cal Rabassó, que se’n va anar cap a Amèrica i després van tornar escurats, sí, home, que van obrir aquella botigota que hi ha allà al carrer de la Fruita...
-Ah, sí, tu vols dir els de cal Pixallits...
-Ààààààngela! Els de cal Pixallits... Doncs aquests, eren parents d’aquella dona de cal Mosquit que venia a collir raïms a casa vostra. Com es deia?
-La Conxita?
-No, no... La Conxita era de cal Sení, d’aquella casa que hi ha sortint cap a la Granada, sats? Jo vui dir una collidora que havíeu tingut molts anys a ca vostra, que s’engatava...
-Aaaaahhh! La d’allò... Com se’n deia, cony! Ai, boca pecadora! Tu vols dir la Paquita de cal Negre, que no ho era, ella, de cal Mosquit, que hi havia nat per jove i sí que bevia, sí...
-Ah, això mateix, la Paquita. Doncs em sembla que una filla se li va casar amb aquell que era borni de cal, d’allò... Ara no me’n recordo. D’això... Ah, sí, de cal Sindo, que tenien vaques cap allà radere a cal Borrega.
-Ah, sí, aquell noi de cal Jaume Jaume, que havia fet de mosso a cal Cagamànecs.
-Ah, això mateix! Aquet, aquet. Doncs, d’això...
-Qui és, ara?
-Ai, Rosita, que ja em toca.
-Fes, fes...
-Nena, posa’m uns quants talls de llomillo per fer a la planxa, que siguin macos, eh?. No ho sé... Posa-me’n una terça. I què, doncs, Rosita?
-Ai mare, ara no me’n recordo pas què et deia.
-Sí, dona, això que havies trobat algú que feia temps que no veies.
-Ah, sí, doncs sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare era de cal Cagasàrries...
-Déu vos guard! Qui és l’última?
-Servidora... Ei, Rosita, que no em coneixes?
-Ai verge santíssima, és que no duc les ulleres i no t’havia conegut, Alberta!
-Què, com tens l’home?, que em van dir que el tenies fotut...
-Sí, ves, el van ver d’operar de la vessícula, que hi tenia pedres. Oooh, si les veiessis... Li van treure unes pedres... ooooh!..., però avui ja estava més eixerit i s’ha vist amb cor de llevar-se. Ara hai pensat, surt i vés a comprar una mica de tall que podé avui ja menjarà normal, i no em puc torbar gaire que l’hai deixat tot sol.
-Ja li donaràs records, doncs.
-Aaaiii, ara que hi penso, Alberta! Sats qui vaig trobar, ahir? No ho diries mai de la vida!
-Ai, verge! No ho sé, no, digues...
-Sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare em sembla que era de cal Cagassàrries?
-Qui? Aquell que una filla se li va tirar al tren?
-No, burranga! Aviam si t’ho sé explicar. Aquella gent de cal Rabassó, que se’n va anar cap a Amèrica i després van tornar escurats, sí, home, que van obrir aquella botigota que hi ha allà al carrer de la Fruita...
-Ah, sí, tu vols dir els de cal Pixallits...
-Ààààààngela! Els de cal Pixallits... Doncs aquests, eren parents d’aquella dona de cal Mosquit que venia a collir raïms a casa vostra. Com es deia?
-La Conxita?
-No, no... La Conxita era de cal Sení, d’aquella casa que hi ha sortint cap a la Granada, sats? Jo vui dir una collidora que havíeu tingut molts anys a ca vostra, que s’engatava...
-Aaaaahhh! La d’allò... Com se’n deia, cony! Ai, boca pecadora! Tu vols dir la Paquita de cal Negre, que no ho era, ella, de cal Mosquit, que hi havia nat per jove i sí que bevia, sí...
-Ah, això mateix, la Paquita. Doncs em sembla que una filla se li va casar amb aquell que era borni de cal, d’allò... Ara no me’n recordo. D’això... Ah, sí, de cal Sindo, que tenien vaques cap allà radere a cal Borrega.
-Ah, sí, aquell noi de cal Jaume Jaume, que havia fet de mosso a cal Cagamànecs.
-Ah, això mateix! Aquet, aquet. Doncs, d’això...
-Qui és, ara?
-Ai, Rosita, que ja em toca.
-Fes, fes...
-Nena, posa’m uns quants talls de llomillo per fer a la planxa, que siguin macos, eh?. No ho sé... Posa-me’n una terça. I què, doncs, Rosita?
-Ai mare, ara no me’n recordo pas què et deia.
-Sí, dona, això que havies trobat algú que feia temps que no veies.
-Ah, sí, doncs sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare era de cal Cagasàrries...
VILOBÍ DEL PENEDÈS. Tot és sèu
Entro a Vilobí i deixo el cotxe aparcat a la plaça. Vull fer un tomb pel centre. Aviat estarà fet, però m’agradarà veure cal Teixidor, una casa forta bastida ben bé al cim del poble. Segur que sota seu amaga traces ben remotes. He llegit que els romans ja treien guix de les guixeres de Vilobí, i no seria gens estrany que dalt del turonet que domina el poble hi instal·lesin alguna edificació. El mateix topònim diuen que procedeix del mineral blanc –vila-albi. Prop del poble hi ha les guixeres de Vilobí, uns forats profunds d’antigues extraccions, que s’han naturalitzat com a espais humits. Més tard m’hi acostaré. Prenc un carreró que em duu sota les parets contrafortades de cal Teixidor. No hi goso entrar, però n’observo els detalls, i un home que passa pel meu costat em diu: -La van fer els moros! –i tot seguit m’acompanya al cafè, on m’explica una història ben particular, però es nega a dir-me de quina casa es tracta. Diu que és una de tantes masies disseminades pel terme d’aquest poble menut.
"En aquella masia de la qual no sabem el nom havien tingut molta terra i molta gent treballant a jornal. L’amo tenia per costum pujar dalt de la torrassa per veure si tots els seus treballadors pencaven com calia. Assegut en una cadira de vímet i amb totes dues mans sobre el bastó, es mirava satisfet aquella estesa de camps i vinyes i aquell formiguer de gent que traginava tot el dia amunt i avall. En pocs anys, però, la casa va anar a menys i aquella família va anar perdent les propietats a carrera feta. Tota la descendència de la casa havien estat mosses i totes s’havien anat casant. Ara li tocava el torn a la més xica, una noia no gens agraciada que era més aviat esquerpa amb tothom. Com que no hi havia manera de casar-la, van preparar una festa per a un pretendent barceloní de bona casa que van mig enredar. Però, és clar, quan el xicot va veure la noia va buscar totes les excuses del món per desfer-se del compromís. Quan ja era a punt de pujar al carro i marxar, l’amo de la casa va prendre el noi, li va passar el braç per l’espatlla i li va pregar, amb tota la cordialitat de què era capaç, que pugés amb ell al terrat, que volia que veiés una cosa abans que marxés. Imperceptiblement, l’home va sucar la punta del bastó amb el sèu greixós d’una de les rodes del carro, i es van enfilar fins al terrat. Des d’allà es dominava un mar de vinyes que no s’acabava mai. L’home va aixecar el bastó a l’alçada dels ulls, prengué el xicot per l’espatlla i, fent córrer el bastó per tot l’horitzó, li va dir: “Veus? Tot això que veus a la punta del bastó és sèu!”. El vell, sense dir cap falsedat, va convèncer el noi perquè es casés amb la seva filla petita, pensant-se que la noia era propietària de nombrosos jornals de terra i que el sacrifici es veia compensat pel patrimoni. No s’ha sabut mai com deuria acabar tot plegat, un cop descoberta la maniobra, però el que és ben cert és que el pare d’aquella casa era un home de recursos que sabia fer front a l’adversitat."
"En aquella masia de la qual no sabem el nom havien tingut molta terra i molta gent treballant a jornal. L’amo tenia per costum pujar dalt de la torrassa per veure si tots els seus treballadors pencaven com calia. Assegut en una cadira de vímet i amb totes dues mans sobre el bastó, es mirava satisfet aquella estesa de camps i vinyes i aquell formiguer de gent que traginava tot el dia amunt i avall. En pocs anys, però, la casa va anar a menys i aquella família va anar perdent les propietats a carrera feta. Tota la descendència de la casa havien estat mosses i totes s’havien anat casant. Ara li tocava el torn a la més xica, una noia no gens agraciada que era més aviat esquerpa amb tothom. Com que no hi havia manera de casar-la, van preparar una festa per a un pretendent barceloní de bona casa que van mig enredar. Però, és clar, quan el xicot va veure la noia va buscar totes les excuses del món per desfer-se del compromís. Quan ja era a punt de pujar al carro i marxar, l’amo de la casa va prendre el noi, li va passar el braç per l’espatlla i li va pregar, amb tota la cordialitat de què era capaç, que pugés amb ell al terrat, que volia que veiés una cosa abans que marxés. Imperceptiblement, l’home va sucar la punta del bastó amb el sèu greixós d’una de les rodes del carro, i es van enfilar fins al terrat. Des d’allà es dominava un mar de vinyes que no s’acabava mai. L’home va aixecar el bastó a l’alçada dels ulls, prengué el xicot per l’espatlla i, fent córrer el bastó per tot l’horitzó, li va dir: “Veus? Tot això que veus a la punta del bastó és sèu!”. El vell, sense dir cap falsedat, va convèncer el noi perquè es casés amb la seva filla petita, pensant-se que la noia era propietària de nombrosos jornals de terra i que el sacrifici es veia compensat pel patrimoni. No s’ha sabut mai com deuria acabar tot plegat, un cop descoberta la maniobra, però el que és ben cert és que el pare d’aquella casa era un home de recursos que sabia fer front a l’adversitat."
VINYES. La reforma agrària del Divuit
Per estalviar-me un tram de carretera, trenco pel camí de Vilobí. Però diria una mentida si no afegís que també ho faig per localitzar un pagès que em pot explicar coses que m’interessen. I, de fet, no trigo gaire a veure’l, podant una vinya de macabeu. Deixo el cotxe en un replà i m’hi acosto. L’home empunya unes tisores pneumàtiques, connectades amb el tractor amb un tub prim i allargassat de plàstic que hi envia glopades d’aire encapsulat. Se senten els espetecs que tallen, amb un “txac” sec i rotund, les branques seques i escabellades dels ceps. Quan em veu, aixeca el cap i atura la feina.
-Mestre!, com tenim la feina? Veig que esteu podant els ceps...
-Prou... Ja em diràs què cal fer, si no... Anar tallant tot allò que sobra perquè els ceps passin un bon hivern. Amb el griso que fa, sembla que passarem un hivern com déu mana. Però digues, digues...
-Miri, volia saber coses sobre el conreu de la vinya... deu haver canviat molt, aquests últims anys...
-Què va...
-Què voleu dir?
-No res, comparat amb el segle XVIII, que és quan sí que va canviar de veritat.
-Si no us expliqueu...
-Vatuadéu! Per posar un cas prou important, que van obrir el mercat americà...
L’home talla una verga: txac!
-I què va passar?
-Doncs una cosa molt grossa: que es va posar molt de moda l’aiguardent. Se’n feia molt per enviar-lo cap a les Amèriques, però també per als d’aquí, que s’engataven a les tavernes de Vilafranca. Però això no és pas tot... txac!
-No?
-I tant que no, marededéu senyor! El país va créixer com mai.
-Catalunya, voleu dir?
-Carai, nano... és clar! Això que diuen ara de la immigració no és res comparat amb la gentada que va arribar en aquella època. A primers de segle divuit, diu que érem set-centes mil ànimes. A final de segle ja n’hi havia cinc-centes mil de noves... Feu números. Això sí que va ser una revolució, txac!
-I la gent d’aquí, què devia dir?
El pagès gesticula amb les tisores a la mà.
-Pots comptar! Imagina’t quin daltabaix. Es va passar de cop del feudalisme a una societat agrària amb parcers i petits propietaris de la terra, txac! Ara! El cony d’amos ja van córrer a no perdre pistonada, ja. Van arrendar moltes terres a canvi d’una part de la collita. Es van assegurar el futur. Van fer com una mena de pla de pensions, txac! Però el país es va fer gran de cop.
-Què voleu dir?
-Doncs que cada comarca es va haver d’espavilar. Més gent volia dir més producció i més possibilitat de mercadejar, txac! Cada comarca va mirar de dedicar-se a allò que li anava més bé. A especialitzar-se, que diuen ara...
L’home treballa amb una precisió rítmica: txac!
-I aquí es van dedicar a fer raïm...
-Abans ja se’n feia, de vi, però només per al consum de cada casa. Aquella època devia obrir els ulls de molta gent. No només d’aquí. Va ser una època daurada per als pobles rurals i de muntanya, txac! Tot el que havien de menester a ciutat, el carbó, la fusta, el material per fer les cases i les carreteres, la llana, la pell, el vi... tot venia d’aquests poblets, txac! Hi feien falta moltes mans. Però com tot en aquesta vida també va anar de capa caiguda.
-I això?
-Doncs com passa sempre, txac! Després d’un primer moment d’eufòria, quan va estar tot organitzat, es va veure que ja no calien tantes mans com abans. Tot plegat va tocar sostre cap a final de segle, i quan la gent va justa d’armilla ja se sap... Hi va haver moltes revoltes antisenyorials i moltes vagues de delmes.
-Encara cobraven drets, els senyors?
-Que si cobraven drets, dius? I tant! Els pagesos havien de pagar una part de la collita al senyor feudal del lloc, i els que no eren propietaris, una altra part a l’amo de les terres. Txac! Ja ho veieu, no fa pas tant de temps, d’això.
-I l’Església?
L’home s’atura i es posa la mà lliure al front, amb un gest exagerat: -Ui, el clero! Feia molts segles que els pobres fidels que volien salvar l’ànima feien les seves herències a favor del clero, feien heureu universal a Nostro Senyor, ja veieu..., i l’Església anava arraconant propietats. Demana! I penseu que els béns que entraven a l’Església ja no en sortien mai més, txac! Els capellans, d’això, en deien amortitzar. Per entendre’ns, aquelles terres ja no les podia comprar ningú més i quedaven fora del mercat, txac!
-I d’aquí ve la desamortització...
-Això mateix. Cap allà el 1835, el govern dels liberals va començar a expropiar i a vendre les propietats de l’Església al millor postor. Ja podeu comptar...
L’home es gira, canvia de cep i continua la seva feina tallant un altra verga, txac!
-I tornant a les vinyes...
-Ha, ha! Ja deveu saber que els pagesos d’aquest país som molt caparruts.
-Per què ho dieu?
-Quan lo de la fil·loxera, a França es van quedar sense cap vinya dempeus i ens venien a comprar el vi a preu d’or, txac! I és clar, fillets de déu, tothom a rompre faldes i costers de les muntanyes per aixecar murs de pedra seca i plantar vinya!
-I quan aquest insecte va saltar els Pirineus?
El pagès s’incorpora i torna a gesticular alçant les tisores pneumàtiques.
-Això, això! Quan van descobrir les primeres fil·loxeretes a l’Empordà, que anaven tirant avall, als governants no se’ls va acudir altra cosa que proposar d’arrencar vinyes per fer un cordó sanitari, i els pagesos, mecasun la misèria, s’hi van fúmer de cul, txac! Tu diràs! Anaven amb les butxaques plenes i no estaven per murgues. I amb vint anys la fil·loxera va matar totes les vinyes del país. Per caparruts! Txac! Txac!
-La solució va ser empeltar els ceps d’aquí amb peus americans, oi?
-Sí. I es va haver d’aprendre a empeltar. A Vilafranca van crear una mena de cooperativa. Txac! Uns quants treballadors es dedicaven tota la jornada a empeltar ceps. La plaga de la fil·loxera va ser un cop molt fort, però també va ajudar.
-La fil·loxera va ajudar?
-Marededéu, i tant que va ajudar! Txac! Penseu que abans de la plaga, els ceps es plantaven sense ordre ni concert, i les vinyes s’havien de fangar a mà. Després de la plaga, els ceps ja es van plantar en passades ben alineades que permetien passar-hi l’arada. Txac! I això no és tot. Abans de la fil·loxera, a cada vinya hi havia plantats ceps de tota mena, i a l’hora de collir es feia una barreja de varietats de por. Després, les plantacions es van fer més homogènies. Cada vinya, una varietat, i així no es feien tantes barreges. Txac!
-Doncs déu-n’hi-do. En podríem parlar llargament, dels canvis a la vinya, oi?
-Verge santíssima, se’ns hi faria de nit... Txac!
-Doncs deixem-ho per un altre dia.
-Fet!
L’home es treu els guants i m’allarga un bot de vi que penjava d’un munyó d’un cep podat.
-I si vols et convido a fer un traguet del millor vi del país.
-Quin país?
-Mecagun...
-Vinga!
divendres, 4 de setembre del 2009
VILAFRANCA. Xurriacada
És dissabte, i un pare i un fill preparen el carro i baixen a mercat, a Vilafranca. El fill, que és un dropo acabat i un tros d’ase, és ajagut sobre l’estora de la tartana, rosegant un bri de fonoll, mentre son pare mena el matxo. El xicot va rumiant. Ja fa dies que hi dóna voltes, i finalment es decideix a fer el cop de cap i s’incorpora per parlar amb son pare. Li comença a dir que si ja heu pencat prou, que si ja tinc una edat i a vós ja us toca descansar, que si ens heu hagut de mantenir tota la vida, que ja és hora de fer el relleu, que ja us mereixeu un bon descans. Tota l’estona amb la mateixa cançó, que ara em toca a mi tenir cura de vós, i de l’hisenda, que la vinya és una feina dura per a una persona de la vostra edat, que jo sóc el vostre hereu, que ja he entès que he de canviar i no ser tan dropo, que hi he estat pensant, que aquí que allà. I el pare, sorprès i entendrit per unes paraules inesperades, que no pensava sentir mai de la vida del cistell de fesols del seu fill, bona fe com és l’home, només arribar a Vilafranca se’n va de dret cap a cal notari i cedeix totes les propietats al fill: casa, vinyes, hort, celler...
Quan se’n torna cap al carro, veu el seu fill assegut al peu de la tartana, amb un bri de palla a la boca, mirant com passa la gent. L’home s’hi acosta i li fa avinent al mesell de l’hereu que ara és propietari de tot el que tenen, i el bordegàs s’incorpora, puja a la tartana d’un salt, es mira son pare amb un gest de superioritat i li engega: ja vindreu a peu, vós!, i bat les corretges i el matxo pren embranzida i carro i hereu es fan fonedissos d’una revolada...
El brogit del mercat i el tràfec de la gent deixen l’home enmig del carrer, sol i desconcertat, pensant en el que acaba de viure, incrèdul i estabornit. Tot d’una sent l’escalfor de la ira i els colors li comencen a pujar, es reviscola, es gira i se’n torna decidit cap a cal notari. Puja les escales de dues en dues, com si s’hagués tret trenta anys de sobre, i quan veu el notari, li demana de veure els papers, encara calents, perquè hi ha una cosa que no li ha quedat del tot clara, i quan té els documents als dits se’ls mira amb una barreja de ràbia i d’impotència i en fa mil miques davant el funcionari que queda atònit per aquell gest inesperat.
L’home, furiós però amb les idees clares, se’n torna cap a casa amb una fària entre les dents, fent brandar les xurriaques que no ha pres el fill i dient per a si mateix: “No tindràs fred, no!” I avall va, que trona! En aquest afer ve com anell al dit la corranda popular: “Perico, nas de mico, t’has begut l’enteniment. Has tirat ton pare a l’olla per cinc cèntims d’aiguardent!”
Quan se’n torna cap al carro, veu el seu fill assegut al peu de la tartana, amb un bri de palla a la boca, mirant com passa la gent. L’home s’hi acosta i li fa avinent al mesell de l’hereu que ara és propietari de tot el que tenen, i el bordegàs s’incorpora, puja a la tartana d’un salt, es mira son pare amb un gest de superioritat i li engega: ja vindreu a peu, vós!, i bat les corretges i el matxo pren embranzida i carro i hereu es fan fonedissos d’una revolada...
El brogit del mercat i el tràfec de la gent deixen l’home enmig del carrer, sol i desconcertat, pensant en el que acaba de viure, incrèdul i estabornit. Tot d’una sent l’escalfor de la ira i els colors li comencen a pujar, es reviscola, es gira i se’n torna decidit cap a cal notari. Puja les escales de dues en dues, com si s’hagués tret trenta anys de sobre, i quan veu el notari, li demana de veure els papers, encara calents, perquè hi ha una cosa que no li ha quedat del tot clara, i quan té els documents als dits se’ls mira amb una barreja de ràbia i d’impotència i en fa mil miques davant el funcionari que queda atònit per aquell gest inesperat.
L’home, furiós però amb les idees clares, se’n torna cap a casa amb una fària entre les dents, fent brandar les xurriaques que no ha pres el fill i dient per a si mateix: “No tindràs fred, no!” I avall va, que trona! En aquest afer ve com anell al dit la corranda popular: “Perico, nas de mico, t’has begut l’enteniment. Has tirat ton pare a l’olla per cinc cèntims d’aiguardent!”
SITGES. Les coves llegendàries
M’he volgut acostar a unes de les coves amb més llegenda de tot el Penedès. Són ben bé arran de mar. Quan el llevant bufa amb ganes, les onades entren al seu interior ple de còdols i és impossible baixar-hi, a no ser que hom disposi d’una bona corda i d’uns bons coneixements d’espeleo per entaforar-s’hi per l’avenc del Gegant. La cova del Gegant és accessible des del penya-segat, des del forat obert a la roca que han protegit amb una tanca perquè ningú no s’hi estimbi. La boca d’aquest avenc deixa veure, a molts metres per sota, els còdols lluents i el rompent de les onades com van eixamplant el forat fosc i humit.
Vistes des d’arran de roca, les coves semblen badalls encarats a mar i no sembla que tinguin gaire profunditat, per això sembla inversemblant que comuniquin per un passadís secret amb Olèrdola i que al seu interior hi hagi subjectes encantats, monstres i tresors. Però preferia veure-ho de primera mà i per això m’he decidit a baixar-hi i inspeccionar-les a fons. Mentrestant, deixa que t’expliqui com les llegendes han obrat un univers fantàstic en aquestes coves ocultes per la roca i el mar.
Sempre s’ha dit que el castell d’Olèrdola tenia un passadís secret que el comunicava amb el mar i que calia utilitzar per fugir si anaven maldades amb els moros. Fins i tot, l’any 1851, quan Teodor Creus va visitar Olèrdola, un pagès gairebé centenari de la Cogullada va mostrar-li el lloc en què es trobava l’entrada per aquella part de les coves que anaven a parar a Sitges. El pagès va explicar-li que quan era nen van voler entrar-hi uns minyons i que al cap de poca estona en van sortir esporuguits per unes figures estranyes que hi van veure i que identificaren com a gent que havia estat encantada.
Però la història més coneguda i versionada és la d’una pubilla d’un dels millors masos de Ribes, una mossa bellíssima que era molt festejada pels bordegassots d’aquell poble. Per l’aplec de Sant Pau o a la Festa Major de Sant Pere, darrere la noia hi anava un eixam de xicots que es barallaven per ballar-hi o tan sols per intercanviar-hi unes paraules. Dos bons amics, que tenien una bona relació amb la mossa, no volien entrar en conflicte per causa seva, i van decidir visitar la bruixa de la Mata, que es va fer molt popular i vivia al recer d’una grandiosa mata, a peu del camí de Vilanova a Sitges. La bruixa va fer-los saber que la nit de Sant Joan podien aconseguir per sempre més la mà de la noia si seguien les seves instruccions.
Calia que al punt de la mitjanit entressin a les coves de Sitges i caminessin fins a una cambra rodona on trobarien gent encantada. Havien de localitzar un petit estany, al voltant del qual creixien unes plantes de flors blanques com un glop de llet amb puntets de color rosa. Cadascú havia de collir tres flors, les més hermoses i a punt d’esclatar. Un cop fora de la cova, aquell a qui no se li marcissin seria a qui la noia voldria per casar-s’hi. Per això, només calia anar al ball de Sant Joan, l’endemà mateix, i oferir un pom de clavells i roses a la noia, amb les tres flors màgiques al mig, i ella cauria rendida sense remei pel seu amor. Tot plegat, però, amb la condició que a la una de la nit fossin fora de la cova. Del contrari, la bruixa no podia garantir que en poguessin sortir mai més.
La nit convinguda, els nois van entrar a la cova amb unes torxes i van trobar l’estanyol i les flors que la bruixa els havia dit. Van collir les flors més boniques i a punt d’esclatar i quan estaven a punt de marxar, van veure un bagul mig colgat per la sorra. Els nois van sentir una gran curiositat per veure què contenia i van començar a desenterrar-lo, però no era tasca gaire fàcil, perquè el cofre semblava collat al subsòl, així que van haver de menester molta estona en aquesta feina i més aviat que tard se’ls va fer la una de la nit. Amb un soroll infernal, les figures gegantines que fins llavors no havien mogut ni una cella van iniciar una dansa folla i imparable que semblava voler ensorrar la cambra.
Els nois van mirar d’escapolir-se d’aquella tempesta de genis, però només ho va aconseguir un d’ells, que va sortir de la cova amb els cabells ben blancs i després d’hores de topar, a les fosques, amb tota mena d’obstacles. Després de tal experiència, diuen que el xicot es va fer capellà a Montserrat, i que la noia, assabentada del fet, va entrar en un convent de clausura de Vilafranca. De l’altre noi, no se’n va saber mai més res. El noi capellà, després d’una bona colla d’anys, agraït per haver-se’n sortir, va fer bastir l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que hi ha a Miralpeix, ben a prop de les coves, i envoltada avui dia de xalets, hotels i banyistes que, a l’estiu, amb la tovallola a l’espatlla i xancletes de goma, van a la recerca de les petites cales, ignorants del passat d’aquest racó de comarca.
Vistes des d’arran de roca, les coves semblen badalls encarats a mar i no sembla que tinguin gaire profunditat, per això sembla inversemblant que comuniquin per un passadís secret amb Olèrdola i que al seu interior hi hagi subjectes encantats, monstres i tresors. Però preferia veure-ho de primera mà i per això m’he decidit a baixar-hi i inspeccionar-les a fons. Mentrestant, deixa que t’expliqui com les llegendes han obrat un univers fantàstic en aquestes coves ocultes per la roca i el mar.
Sempre s’ha dit que el castell d’Olèrdola tenia un passadís secret que el comunicava amb el mar i que calia utilitzar per fugir si anaven maldades amb els moros. Fins i tot, l’any 1851, quan Teodor Creus va visitar Olèrdola, un pagès gairebé centenari de la Cogullada va mostrar-li el lloc en què es trobava l’entrada per aquella part de les coves que anaven a parar a Sitges. El pagès va explicar-li que quan era nen van voler entrar-hi uns minyons i que al cap de poca estona en van sortir esporuguits per unes figures estranyes que hi van veure i que identificaren com a gent que havia estat encantada.
Però la història més coneguda i versionada és la d’una pubilla d’un dels millors masos de Ribes, una mossa bellíssima que era molt festejada pels bordegassots d’aquell poble. Per l’aplec de Sant Pau o a la Festa Major de Sant Pere, darrere la noia hi anava un eixam de xicots que es barallaven per ballar-hi o tan sols per intercanviar-hi unes paraules. Dos bons amics, que tenien una bona relació amb la mossa, no volien entrar en conflicte per causa seva, i van decidir visitar la bruixa de la Mata, que es va fer molt popular i vivia al recer d’una grandiosa mata, a peu del camí de Vilanova a Sitges. La bruixa va fer-los saber que la nit de Sant Joan podien aconseguir per sempre més la mà de la noia si seguien les seves instruccions.
Calia que al punt de la mitjanit entressin a les coves de Sitges i caminessin fins a una cambra rodona on trobarien gent encantada. Havien de localitzar un petit estany, al voltant del qual creixien unes plantes de flors blanques com un glop de llet amb puntets de color rosa. Cadascú havia de collir tres flors, les més hermoses i a punt d’esclatar. Un cop fora de la cova, aquell a qui no se li marcissin seria a qui la noia voldria per casar-s’hi. Per això, només calia anar al ball de Sant Joan, l’endemà mateix, i oferir un pom de clavells i roses a la noia, amb les tres flors màgiques al mig, i ella cauria rendida sense remei pel seu amor. Tot plegat, però, amb la condició que a la una de la nit fossin fora de la cova. Del contrari, la bruixa no podia garantir que en poguessin sortir mai més.
La nit convinguda, els nois van entrar a la cova amb unes torxes i van trobar l’estanyol i les flors que la bruixa els havia dit. Van collir les flors més boniques i a punt d’esclatar i quan estaven a punt de marxar, van veure un bagul mig colgat per la sorra. Els nois van sentir una gran curiositat per veure què contenia i van començar a desenterrar-lo, però no era tasca gaire fàcil, perquè el cofre semblava collat al subsòl, així que van haver de menester molta estona en aquesta feina i més aviat que tard se’ls va fer la una de la nit. Amb un soroll infernal, les figures gegantines que fins llavors no havien mogut ni una cella van iniciar una dansa folla i imparable que semblava voler ensorrar la cambra.
Els nois van mirar d’escapolir-se d’aquella tempesta de genis, però només ho va aconseguir un d’ells, que va sortir de la cova amb els cabells ben blancs i després d’hores de topar, a les fosques, amb tota mena d’obstacles. Després de tal experiència, diuen que el xicot es va fer capellà a Montserrat, i que la noia, assabentada del fet, va entrar en un convent de clausura de Vilafranca. De l’altre noi, no se’n va saber mai més res. El noi capellà, després d’una bona colla d’anys, agraït per haver-se’n sortir, va fer bastir l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que hi ha a Miralpeix, ben a prop de les coves, i envoltada avui dia de xalets, hotels i banyistes que, a l’estiu, amb la tovallola a l’espatlla i xancletes de goma, van a la recerca de les petites cales, ignorants del passat d’aquest racó de comarca.
SANTA FE. Renecs i pregàries amb so de tempesta
La tarda s’ha acabat encapotant. Sembla ben bé que el cel s’hagi d’ensorrar sobre el cap de les poques ànimes que encara volten pel poble, fent corredisses cap a casa. El sostre del cel és d’un gris metal·lic que fa por de veure, amb una successió de bonys foscos que només preveuen el pitjor. L’ambient és tens i l’aire va agafant força a mesura que la tempesta s’acosta. L’home de cal Sarrut va pensant dins seu: cel de bassetes, aigua per les cunetes. Està ben amoïnat perquè ja es veu a venir la pedregada que li farà malbé tot el raïm, tanta feina per re!, no para de renegar reptant amb aire de superioritat la tempesta que es va acostant, que si mecagun les tres unces de carn magre de sota l’aixella de la mare de Déu, que hauria de fer una nevada que només passés un bacallà de pla per dalt del cel, que mecagun aquí, que mecagun allà... I al ritme dels renecs, el caliquenyo que li penja del llavi no para de moure’s.
Mentrestant, amb els primers trons i els primers llampecs, l’àvia de la casa s’endu la néta al pis de dalt. Pugen l’escala de fusta gairebé a les palpentes i travessen el passadís enrajolat. Davant l’altaret de Santa Bàrbara encén una espelma plena de llàgrimes de cera endurides. Totes dues s’agenollen a la cambra fosca, amb el bram de la tronada de fons i la llumeneta del ciri que projecta les ombres tremoloses a les parets despullades del recambró. La cortina de la finestra voleia nerviosa i l’àvia comença a recitar la lletania que ja sortia de boca de la seva àvia, i de l’àvia de l’àvia, i així des de temps perduts en la profunditat del món:
“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu,
santa Bàrbara no ens deixeu.
Santa Maria, santa Maria Magdalena,
totes tres anaven per un camp
passejant l’Esperit Sant.
L’Esperit Sant no pot dormir,
tres núvols veu venir,
un de trons, un de llamps
i un de mals espants.”
La néta, amb una veueta de vellut, fluixa i esporuguida, es va afegint a la cantarella que es repeteix constantment, segures que de tant cantar-la pararà de tronar i de llampegar.
Al seu torn, la tempesta, aliena a les pregàries, passa ben bé per sobre el poble i deixa anar l’aigua a bots i barrals, mentre els trons retrunyen i s'exalten, talment com els renecs de l’home que no ha parat d’esbravar-se, arrepenjat al portal veient com plou, i amb el caliquenyo penjant. De tant en tant s’atura de dir disbarats, entra i fa un trago del porró que té sobre la taula, mentre xerrica sorollosament.
De cop, deixa el porró sobre la taula, gira el cap i engalta un bon cop de puny sobre la fusta envellida: mecagundéu, ja ho deia jo que pedregaria. S’acosta a l’entrada i veu com la pedra, barrejada amb aigua, cau amb una força desmesurada. Com més va, més. El tram final, virulent i escandalós, és de pedra seca, i les plantes de fora al carrer, batudes pel temporal, queden trinxades i plenes de forats.
Mitja hora més tard la tempesta acaba per allunyar-se i només plovisca. Les raconades de pedra, a peu de carrer i de cases, semblen pinzellades luministes en aquest poble de color terrós. L’home baixa cap al torrent, per anar a veure com li ha quedat la vinya, i deixa anar un renec recargolat quan veu que el seu tros se n’ha lliurat, hòstia reconsagrada, quina llet! Mentrestant, l’àvia i la néta se senyen, apaguen l’espelma i baixen calmoses a preparar el sopar, donant gràcies a santa Bàrbara per haver accedit als seus favors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)