LA VERNA. El bombardeig

La Verna és una plana magnífica estesa entre el poble de Torrelles i el riu Foix, tota ella conreada de vinyes i cereals. Al capdamunt del cercle de muntanyes hi senyoreja el santuari de Foix i al bell mig de la plana, la masia de la Verna i altres cases disseminades que s’ocupen de tenir ben cuidats els milers de ceps que hi ha pertot.

Fa un dia esplèndid i per això m’aturo prop de la Verna per fer unes fotografies encarades cap al nord. M’adono que estic ben bé al mig de la línia imaginària que enllaçaria el santuari de Foix amb el castell de Sant Martí. Miro d’enquadrar una fotografia i enmig de les meves cabòries sento clarament la veu d’un home gran, un avi d’una masia propera:
- Goita, què fa aquell paio? Què fa? Està fent retratos!
I una segona veu, més jove:
- Prou... fa bon dia, avui, per fer retratos...
- Oh, però no sé què mirava, aquell paio! Es mirava aquella vinya... i quan m’ha vist ha tret la càmara i ha començat a fer fotos!
La seva conversa m’arriba neta com l’atmosfera radiant d’avui i quan acabo la meva feina, em giro cap a ells, els saludo amb el braç i els dic: “Bon dia! No patiu que només faig quatre fotos.”
I tots dos desapareixen d’escena, ben bé com si mai no haguessin existit.
Quan la desconfiança surt de l’ànima, de bracet amb la por, brolla sense embulls però costa d’acceptar que un estrany la detecti. Però ben mirat, no deu ser casual que els avis d’aquestes masies tinguin un punt de desconfiança amb els estranys...

Gener de 1939. Es va fent fosc en una masia de la Verna. Vora el foc, l’àvia tria la llavor de guixes que té pensat sembrar l’endemà i l’avi llegeix el diari que li han donat al bar de Torrelles:
-Saps què, Maria?
-Què?
-Diu que les columnes feixistes ja són a prop... Que ja han passat del Pla de Manlleu...
-Ai, verge santa! Per mi ja poden arribar demà mateix, aviam si tota aquesta bogeria de la guerra s’acaba...
-Què dius, ara! Que t’has tornat boja!
-Calla, calla, que si fos per tu ens cremarien la casa i ens matarien en qualsevol cuneta! No veus com passen els rojos, que s’escapen com poden de les columnes aquestes que dius? Van tots espellofats i bruts com a garrins. Tots demanen. Ves, què vols que els doni... Els dic que vagin a ca la Florentina, que sempre té una caldera al foc amb patates perquè treguin el ventre de pena. Ahir mateix, en van passar uns quants que anaven afamats, i l’Emília de cal Ros els va coure un parell de pollastres, i aquells pobres esperitats, que ja havien sentit veus que els nacionals eren tan a prop, van fer posar els pollastres en una pala, per no cremar-se, i se’ls van emportar així mateix. Cames ajudeu-me...
-Goita, diu el diari que a Lleida, a estudi, fan aprendre la canalla atre cop en castellà i que els fan cantar el Caralsol. La mare que els va parir. Mala basta els mati... Pobra Enriqueta...
-No l’emboliquis, la teva filla, ara...
-Tan enamorada com estava dels seus nanos i d’aquells llibres tan macos de l’Editorial Pedagògica, amb els dibuixos del Josep Obiols... Ara la faran fora de l’escola i tornarem a les catacumbes...
-Potser sí, que hi tornarem, si no pares de dir bestieses! Va, té el porró. Fes un traguet i vés a dormir, que demà tenim feina!
L’endemà van sembrar una bona estesa de guixes i a la tarda, quan ja eren a recer del fred, van sentir el rum-rum d’uns avions.
-Jep, corre, surt a veure si són les paves!
-No ho semblen, no. Són cinc avions més petits i van cap a Foix.
-Verge santa! Ara ens fotran les quatre parets que queden de l’iglesia enlaire!
-No, dona, no són pas avions dels rojos... són dels nacionals. I..., calla! Ara giren, se’n tornen! Vénen cap aquí, ens passaran ben bé per sobre.
-Jep, passa cap dins, corre. Més val que no et vegin!
-Sí home! Què vols que passi, ara! Però ja entro que fot un griso...
Tot d’una, un terrabastall terrible va volar els vidres de tota la casa i algun porticó va quedar esbalandrat. El Josep va caure bocaterrosa prop de la taula del menjador, on la Maria feia mitja. La primera explosió va venir seguida d’altres explosions. Els dos avis van quedar esfereïts, es van poder incorporar i per la finestra van veure unes flamarades altíssimes. Quan el rum-rum dels avions va haver desaparegut, van sortir a fora i van veure unes fumeroles negres que s’aixecaven de les vinyes properes. Els avions eren italians, del model Savoia 81, menats des de Mallorca per l’exèrcit franquista per bombardejar les posicions republicanes. Ningú ha sabut mai per què aquelles màquines de guerra van buidar aquell carregament de bombes sobre els camps i vinyes de la Verna i molt a prop de cal Pau, can Guix, cal Xot, cal Groc i gairebé a tocar de cal Macià, que va quedar amb la façana esquitxada de metralla i amb el paller buit de farratge a causa de l’ona expansiva.
Al lloc on havien plantat les guixes, només hi quedava un cràter ennegrit.
-La mare que els va arribar a parir! Ens han fotut les guixes enlaire! Així s’estavellin!
L’endemà, les columnes franquistes entraven a Torrelles i avançaven pel Penedès sense cap mica de resistència. Els soldats anaven repartint a la canalla rajoles de xocolata, pots de llet condensada, i molta gent se’ls mirava amb els ulls esbatanats per aquella mostra d’abundor que només era el començament d’una gran mentida.