diumenge, 6 de setembre del 2009

LA LLACUNA. Tricot de cara a l’hivern

Déu n’hi do de la puixança que va tenir el tèxtil a la Llacuna. Diu que hi havia més de deu tallers funcionant, fent teixits o confecció de tota mena. El primer que va instal·lar el seu negoci va ser el Gomà, l’any 1926, que va aprendre l’ofici a Igualada i després es va plantar pel seu compte. Tenia la fàbrica a la carretera de Mediona, al mateix lloc on la família tenia la sala de ball i el cafè. Després en van venir d’altres, amb més o menys sort. N’hi va haver que van tenir fins a catorze màquines diferents: remalloses, màquines de cosir, aberlocs, de collarín, de ganxet, bores... La Carme Junyent feia calçotets tipus slips, i també samarretes, camises militars, jerseis de coll alt i aquelles samarretes que en deien travoltes, com les que duia el John Travolta a la pel·lícula Grease. El bram rítmic dels telers mecànics es deuria sentir a tots els racons del poble. Deu ser per això que caminant pels carrers de la Llacuna no és gens complicat veure qui encara no ha deixat de banda la tradició, tot i que sigui al detall i tot fent conversa. A peu de carrer, sota un porxo ombril i airejat amb una arcada de pedra molt vistosa, tres dones fan mitja. Al peu d’una de les cadires, un càntir d’aigua fresca per fer passar la xardor d’aquesta tarda d’estiu roent. El viatger s’acosta a una de les dones que fa un jerseiet de llana.
-Mestressa, com és que feu un jersei d’hivern, amb aquesta calor.
-Oh, després de la calor què vindrà?, el fred, oi? i allavorens correu-hi tots.
-Sí, ja teniu raó... Però no us suen, les mans?
-Ves, aquí només ens sua la llengua, de tant de xerrar, oi noies? Per aquest porxo passa mitja comarca, passem revista i fem conversa.
Mentre va xerrant, les mans d’aquella dona fan totes soles un treball rítmic i constant, com les màquines de tricotar de fa anys, amb una traça ja incorporada pel temps i l’experiència. Les agulles segueixen aquest ritme amb un so opac i metàl·lic quan piquen entre elles.
-És molt senzill, fer un jersei. Aquí xerrem i ens expliquem coses, i mentrestant van sortint peces de roba. Veus? Tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet... I sant tornem-hi, tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet.
-Jo no ho sabria fer...
-Que sí, bordegàs! No hi ha res que sigui difícil, si se sap fer, és clar... Goita, veus?, ara faig un pla, dos junts, basta, un pla, basta, un no fet, un fet i passar el no fet. Veus, que és senzill? Ja hai fet una altra passada.
-I vostè?
-Jo faig punt de paó: dos junts plans, dos junts plans, un pla, basta i pla quatre vegades, dos junts plans quatre vegades i anar fent...
-Carai!
-Sí, carai.
Molt a prop, just a l’altra banda del carrer, hi ha un banc i un home que hi seu, també a l’ombra.
-Què?, s’hi està bé, aquí, a l’ombra.
-Oh!, has de saber que aquest banc és el parlament i aquell d’allà –assenyalant les dones que fan mitja-, el congrés. Aquí es fan les lleis, i allà s’aproven.

SANT PERE MOLANTA. Un ruc avançat

Conversant amb el Tofolet a peu de camí, prop de Cal Pau de la Barquera, l’home recorda un fet que ningú ens dirà si va néixer de la imaginació del poble o pot arribar a tenir alguna engruna de certitud. Però una història que s’explica, és una història viva. No seria pas d’estranyar, que fos veritat. Moltes descobertes han estat fruit d’un fet casual, i aquesta en podria ser una. El Tofolet remata aquesta història amb sorna dient que si en som de rucs, els pagesos, que vam haver d’aprendre d’un ruc com s’havien de cuidar els ceps. Segons explica, aquesta història li havia explicat el seu avi, el qual ja ho havia sentit també explicar al seu avi... I això vol dir unes quantes generacions enrere explicant la història del ruc que anava afamat i...

Diu que fa una colla d’hiverns, quan encara ningú no podava els ceps, un pagès de Sant Pere Molanta va anar a la vinya amb el ruc. Hi anava sempre, amb la bèstia, i mentre fangava el camp la lligava a una estaca de fusta que hi havia prop de la caseta del pou on guardava les eines. Però aquell dia el ruc estava afamat i fins allà on donava la corda no hi havia cap rostoll per rosegar i treure el ventre de pena. Mentre l’home pencava, l’animaló va anar tibant fins que va fer saltar el fermall que el tenia presoner. Així es va poder acostar al primer cep de la passada per rosegar-ne les vergues fins a deixar-lo ben pelat. Al cap d’una estona, quan el pagès tornava per mirar d’esmorzar una mica, es va posar les mans al cap veient aquella pelleringa de cep. Gairebé totes les vergues havien desaparegut, i les poques que hi quedaven penjaven de la soca trinxades per les molars de la bèstia. Fora de si i mirant-se el ruc fixament als ulls, va renegar com un dimoni i li va dir de tot, mentre l’animal el guaitava amb un punt d’admiració i mastegant encara algun tronxo de verga que li voltava per les dents. El pagès hauria estimbat aquell tros de ruc daltabaix de la riera, si no l’hagués hagut de menester per treballar. Amb el disgust, fins li van passar les ganes d’esmorzar. L’home va estirar la bèstia pel morralet i li va clavar una xurriacada. Tots dos, pel camí polsós, se’n van tornar cap a casa amb la cua entre cames.

Al cap d’uns quants mesos, amb la calor i les mosques d’estiu enganxades a l’esquena, xuclant la suor, va tocar collir els quatre gotims de raïm que donava cada planta. Una collita que acostumava a ser ben migrada i eixarreïda: un gotim aquí, un gotim allà... Encara gràcies si no pedregava i quedava algun gra sencer i sense podridura. La dona del pagès, aclaparada per la calor i sota el barret de palla que li procurava un bon retall d’ombra, va arribar al cep en qüestió i va quedar parada de la raïmada que en penjava. Verge santíssima! Les vergues no donaven l’abast a sostenir aquell cabassot de raïm. La pagesa es va incorporar, es va passar el mocador pel front i es va senyar: Corre, vine, no t’ho creuràs, ai sant Antoni gloriós, això no pot ser altra cosa que un miracle de Nostro Senyor! L’home, una mica molest pel reclam de la seva muller i mig renegant, s’hi va acostar amb les mans a la ronyonada que ja tenia ben adolorida: Què collons vols, ara... Quan va veure aquella meravella de la natura, impensable en aquella vinya miserable plena de pols i de còdols calcaris, va quedar amb la boca oberta i amb posat de mesell. El pagès no se’n sabia avenir, es va haver de treure el barret per ventar-se, es va gratar la closca pelada i, de mica en mica, va anar lligant caps. Quan va entendre que es tractava del cep que havia plomat el ruc uns mesos enrere, es va gratar la patilla i va deixar anar un somriure sorneguer que no va voler ni aclarir a la seva pròpia muller. L’hivern següent, sense dir res a ningú, va decidir tallar les vergues d’un parell de passades, i quan van fruitar, cada cep va produir el que un jornal d’abans. Així és com diuen que els pagesos van aprendre a podar els ceps, i a esporgar-los i a escaballar-los. Gràcies a l’ensenyança d’un ruc afamat que va decidir tirar pel dret.

El pa nostre de cada dia

Quin dia més preciós que s’ha llevat. Quan he sortit de la furgona feia una fresqueta tan agradable... i l’horitzó era retallat per petites ondulacions de vinya que semblaven dibuixar un mar d’un verd profund i tranquil. De seguida les meves glàndules sensitives han captat una profunda olor de pa i he entrat al poble seguint aquell rastre calent i un punt dolç. No hi he vist cap rètol, però l’aroma invisible m’ha dut a una entrada que ha resultat ser un forn.
- Ah, Maria! Que hi ha algú?
- Bon dia, noi, què hi ha?
- Voldria una mica de pa.
- Mira, si alguna cosa tenim en aquesta casa és pa.
- Que fa molts anys, que teniu forn?
- Vatuadéu! Si fa anys, dius... D’aquesta casa en diuen cal Paicoques. El meu avi ja era forner en aquesta casa! Per aquest pastador hi deu haver miques de farina d’unes quantes generacions.
- Això del pa deu venir de lluny...
-Oh, un trossot de pa amb qualsevol cosa, tant si és sòlida com líquida, és ben bona. Pensa que fins fa quatre dies aquesta era la menja bàsica de tothom, o de la majoria, vaja. I d’un bon plat de sopes què me’n dius? En aquest país, el pa sempre ha anat de bracet amb la subsistència. No podia faltar mai, el pa...
- I aquests sacs apilats, deuen ser de farina.
- Sí, sí. Abans la farina no era tan fina ni tan ben feta com ara i, és clar, el pa tenia un aspecte diferent. Mira, si me’n recordo, et diré de què se’n feia: se’n feia de blat forment, de blat xeixa, de mill, de sègol, de civada i fins de moresc. I amb la llavor poc mòlta se’n feien farinetes. Podé encara n’has menjat, de petit...
- Em sembla que sí...
- Cap als anys 30 va començar a arribar el pa blanc. Ja ho veus, és una cosa força recent. Després de milers d’anys de menjar pans morenos... Doncs resulta que tothom cantava les excel·lències del pa de tota la vida, que era fosquet i estava fet d’una barreja de farines, de vegades amb llegums i tot, sobretot faves. Es creia que amb el pa moreno no s’agafava anèmia. A molt gent, el pa blanc els semblava una cosa estranya, poc genuïna, vinguda de fora.
- I què me’n dieu del pa rodó?
- La història més curiosa, per mi, és la del pa rodó. Diuen que representa el culte al sol. Al Penedès també tenim el cas de les garlandes, que tindrien un origen semblant al del pa rodó, o almenys una significació paral·lela. Abans, fins en feien un ball, amb les garlandes, un ball rodó de culte al sol, és clar. I fixa’t que fins fa poques dècades, quan tu eres petit, tot el pa que es feia a casa i el que es comprava als forns gairebé sempre era rodó. Les altres formes eren vistes gairebé com a esnobismes pels nostres avis.
- Caram!
- Hi ha altres senyals que aquestes creences antigues, inconscients, s’han anat traslladant al llarg dels segles. La sega acostuma a coincidir amb el solstici d’estiu i el color daurat dels camps d’espigues s’assembla al color daurat del sol. Tot lliga. Ara pot semblar una bestiesa, però per als homes i dones antics sembla que aquestes coses eren molt importants.
- Així, aquest pa que tens exposat, lliga amb històries remotes.
- Mira si vénen de lluny, aquestes històries lligades al pa. Es diu que les figuretes de pa que abans es feien a casa, allò que en dèiem ninots de pa, sempre representaven figures rudimentàries, molt simples, que recordaven la simplicitat de les formes humanes que apareixen en les pintures rupestres. Pensa’n el que vulguis. Jo només ho deixo anar.
- I la història de les coques?
- Ui! Nosaltres en fem de molt bones, eh? A Vilafranca, fins no fa gaire encara era un costum repartir coques entre els convidats d’un casament. Com més coques, més categoria tenia el casori. Hi ha un rodolí que en parla i que me’l va ensenyar el meu avi, que ja es dedicava a això de coure pa: Casament dels distingits? / Hi ha d’haver coca i confits. / Si fos pobre, almenys, li toca / al senyor rector la coca.
- Avui dia, si en un casament donessin coques, semblaria una mica pobre, no?
- Ja ho pots ben dir, ja... Ara, quan la gent es casa, n’ha de fer tantes, de bestieses.
- Jo quedo parat. Sembla mentida la importància del pa, i ara en mengem més aviat poc per no engreixar-nos...
- Ja tens raó. I una cosa que la meva àvia encara tenia l’humor d’anar fent. Era com una mena d’assegurança de la llar i de la família, però aquesta no costava ni un ral. Es tractava d’anar posant un crostó de pa en un calaix de la taula i no tocar-lo per res del món. Aquest gest previsor calia fer-lo la nit de Nadal i així s’assegurava sort i felicitat pels d’aquella casa. I, és clar, al cap dels anys hi havia una bona crostonada en aquell calaix, que només servia per a aquell fi. En deia el calaix dels crostons i déu-nos-en guard que l’obríssim mai.
- I aquell panet d’allà?
- Mira, això és un llonguet. Veus aquest tall que hi ha a sobre? Que et recorda alguna cosa? Sí, oi? Els genitals d’una dona, per dir-ho finament... Doncs no és cosa casual. Has sentit parlar d’això del dret de cuixa medieval, oi? Doncs quan els vassalls es van cansar de prestar la dona verge als senyors, se les van empescar amb pans com aquest, que substituïen la nit luxuriosa amb la futura esposa. Potser va ser un dels primers drets adquirits per les dones. No m’hi voldria pas trobar, no...
- Bé, ha estat un plaer. M’emportaré el llonguet...
- Molt bé. Tens bon gust. Són molt bons els llonguets. Per cert, que tens gos?
- No pas.
- Doncs si mai en vols tenir cap, sàpigues que si et poses sota el braç un troç de pa, l’amares de suor i després el dónes a menjar a un gos, aquesta pobra bèstia no et deixarà mai més de petja i el tindràs com un seguidor fidel tota la vida.
- Carai, això sí que no ho sabia. Apa, bon dia.
- I recorda’t d’això: menjar massa pa fa tornar beneit...
- Carai, mestressa, que això ho digui una fornera... Aviam si m’ennuegaré amb aquest llonguet...
- Ai, senyor! Gent jove, pa tou…

VILAFRANCA. Per una terça de carn

A la tocineria de cal Cap Arrissat de Vilafranca, l’Alberta de cal Matacavalls fent cua per comprar...
-Déu vos guard! Qui és l’última?
-Servidora... Ei, Rosita, que no em coneixes?
-Ai verge santíssima, és que no duc les ulleres i no t’havia conegut, Alberta!
-Què, com tens l’home?, que em van dir que el tenies fotut...
-Sí, ves, el van ver d’operar de la vessícula, que hi tenia pedres. Oooh, si les veiessis... Li van treure unes pedres... ooooh!..., però avui ja estava més eixerit i s’ha vist amb cor de llevar-se. Ara hai pensat, surt i vés a comprar una mica de tall que podé avui ja menjarà normal, i no em puc torbar gaire que l’hai deixat tot sol.
-Ja li donaràs records, doncs.
-Aaaiii, ara que hi penso, Alberta! Sats qui vaig trobar, ahir? No ho diries mai de la vida!
-Ai, verge! No ho sé, no, digues...
-Sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare em sembla que era de cal Cagassàrries?
-Qui? Aquell que una filla se li va tirar al tren?
-No, burranga! Aviam si t’ho sé explicar. Aquella gent de cal Rabassó, que se’n va anar cap a Amèrica i després van tornar escurats, sí, home, que van obrir aquella botigota que hi ha allà al carrer de la Fruita...
-Ah, sí, tu vols dir els de cal Pixallits...
-Ààààààngela! Els de cal Pixallits... Doncs aquests, eren parents d’aquella dona de cal Mosquit que venia a collir raïms a casa vostra. Com es deia?
-La Conxita?
-No, no... La Conxita era de cal Sení, d’aquella casa que hi ha sortint cap a la Granada, sats? Jo vui dir una collidora que havíeu tingut molts anys a ca vostra, que s’engatava...
-Aaaaahhh! La d’allò... Com se’n deia, cony! Ai, boca pecadora! Tu vols dir la Paquita de cal Negre, que no ho era, ella, de cal Mosquit, que hi havia nat per jove i sí que bevia, sí...
-Ah, això mateix, la Paquita. Doncs em sembla que una filla se li va casar amb aquell que era borni de cal, d’allò... Ara no me’n recordo. D’això... Ah, sí, de cal Sindo, que tenien vaques cap allà radere a cal Borrega.
-Ah, sí, aquell noi de cal Jaume Jaume, que havia fet de mosso a cal Cagamànecs.
-Ah, això mateix! Aquet, aquet. Doncs, d’això...

-Qui és, ara?

-Ai, Rosita, que ja em toca.
-Fes, fes...
-Nena, posa’m uns quants talls de llomillo per fer a la planxa, que siguin macos, eh?. No ho sé... Posa-me’n una terça. I què, doncs, Rosita?
-Ai mare, ara no me’n recordo pas què et deia.
-Sí, dona, això que havies trobat algú que feia temps que no veies.
-Ah, sí, doncs sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare era de cal Cagasàrries...