VILAFRANCA. Xurriacada

És dissabte, i un pare i un fill preparen el carro i baixen a mercat, a Vilafranca. El fill, que és un dropo acabat i un tros d’ase, és ajagut sobre l’estora de la tartana, rosegant un bri de fonoll, mentre son pare mena el matxo. El xicot va rumiant. Ja fa dies que hi dóna voltes, i finalment es decideix a fer el cop de cap i s’incorpora per parlar amb son pare. Li comença a dir que si ja heu pencat prou, que si ja tinc una edat i a vós ja us toca descansar, que si ens heu hagut de mantenir tota la vida, que ja és hora de fer el relleu, que ja us mereixeu un bon descans. Tota l’estona amb la mateixa cançó, que ara em toca a mi tenir cura de vós, i de l’hisenda, que la vinya és una feina dura per a una persona de la vostra edat, que jo sóc el vostre hereu, que ja he entès que he de canviar i no ser tan dropo, que hi he estat pensant, que aquí que allà. I el pare, sorprès i entendrit per unes paraules inesperades, que no pensava sentir mai de la vida del cistell de fesols del seu fill, bona fe com és l’home, només arribar a Vilafranca se’n va de dret cap a cal notari i cedeix totes les propietats al fill: casa, vinyes, hort, celler...

Quan se’n torna cap al carro, veu el seu fill assegut al peu de la tartana, amb un bri de palla a la boca, mirant com passa la gent. L’home s’hi acosta i li fa avinent al mesell de l’hereu que ara és propietari de tot el que tenen, i el bordegàs s’incorpora, puja a la tartana d’un salt, es mira son pare amb un gest de superioritat i li engega: ja vindreu a peu, vós!, i bat les corretges i el matxo pren embranzida i carro i hereu es fan fonedissos d’una revolada...

El brogit del mercat i el tràfec de la gent deixen l’home enmig del carrer, sol i desconcertat, pensant en el que acaba de viure, incrèdul i estabornit. Tot d’una sent l’escalfor de la ira i els colors li comencen a pujar, es reviscola, es gira i se’n torna decidit cap a cal notari. Puja les escales de dues en dues, com si s’hagués tret trenta anys de sobre, i quan veu el notari, li demana de veure els papers, encara calents, perquè hi ha una cosa que no li ha quedat del tot clara, i quan té els documents als dits se’ls mira amb una barreja de ràbia i d’impotència i en fa mil miques davant el funcionari que queda atònit per aquell gest inesperat.

L’home, furiós però amb les idees clares, se’n torna cap a casa amb una fària entre les dents, fent brandar les xurriaques que no ha pres el fill i dient per a si mateix: “No tindràs fred, no!” I avall va, que trona! En aquest afer ve com anell al dit la corranda popular: “Perico, nas de mico, t’has begut l’enteniment. Has tirat ton pare a l’olla per cinc cèntims d’aiguardent!”

SITGES. Les coves llegendàries

M’he volgut acostar a unes de les coves amb més llegenda de tot el Penedès. Són ben bé arran de mar. Quan el llevant bufa amb ganes, les onades entren al seu interior ple de còdols i és impossible baixar-hi, a no ser que hom disposi d’una bona corda i d’uns bons coneixements d’espeleo per entaforar-s’hi per l’avenc del Gegant. La cova del Gegant és accessible des del penya-segat, des del forat obert a la roca que han protegit amb una tanca perquè ningú no s’hi estimbi. La boca d’aquest avenc deixa veure, a molts metres per sota, els còdols lluents i el rompent de les onades com van eixamplant el forat fosc i humit.

Vistes des d’arran de roca, les coves semblen badalls encarats a mar i no sembla que tinguin gaire profunditat, per això sembla inversemblant que comuniquin per un passadís secret amb Olèrdola i que al seu interior hi hagi subjectes encantats, monstres i tresors. Però preferia veure-ho de primera mà i per això m’he decidit a baixar-hi i inspeccionar-les a fons. Mentrestant, deixa que t’expliqui com les llegendes han obrat un univers fantàstic en aquestes coves ocultes per la roca i el mar.

Sempre s’ha dit que el castell d’Olèrdola tenia un passadís secret que el comunicava amb el mar i que calia utilitzar per fugir si anaven maldades amb els moros. Fins i tot, l’any 1851, quan Teodor Creus va visitar Olèrdola, un pagès gairebé centenari de la Cogullada va mostrar-li el lloc en què es trobava l’entrada per aquella part de les coves que anaven a parar a Sitges. El pagès va explicar-li que quan era nen van voler entrar-hi uns minyons i que al cap de poca estona en van sortir esporuguits per unes figures estranyes que hi van veure i que identificaren com a gent que havia estat encantada.

Però la història més coneguda i versionada és la d’una pubilla d’un dels millors masos de Ribes, una mossa bellíssima que era molt festejada pels bordegassots d’aquell poble. Per l’aplec de Sant Pau o a la Festa Major de Sant Pere, darrere la noia hi anava un eixam de xicots que es barallaven per ballar-hi o tan sols per intercanviar-hi unes paraules. Dos bons amics, que tenien una bona relació amb la mossa, no volien entrar en conflicte per causa seva, i van decidir visitar la bruixa de la Mata, que es va fer molt popular i vivia al recer d’una grandiosa mata, a peu del camí de Vilanova a Sitges. La bruixa va fer-los saber que la nit de Sant Joan podien aconseguir per sempre més la mà de la noia si seguien les seves instruccions.

Calia que al punt de la mitjanit entressin a les coves de Sitges i caminessin fins a una cambra rodona on trobarien gent encantada. Havien de localitzar un petit estany, al voltant del qual creixien unes plantes de flors blanques com un glop de llet amb puntets de color rosa. Cadascú havia de collir tres flors, les més hermoses i a punt d’esclatar. Un cop fora de la cova, aquell a qui no se li marcissin seria a qui la noia voldria per casar-s’hi. Per això, només calia anar al ball de Sant Joan, l’endemà mateix, i oferir un pom de clavells i roses a la noia, amb les tres flors màgiques al mig, i ella cauria rendida sense remei pel seu amor. Tot plegat, però, amb la condició que a la una de la nit fossin fora de la cova. Del contrari, la bruixa no podia garantir que en poguessin sortir mai més.

La nit convinguda, els nois van entrar a la cova amb unes torxes i van trobar l’estanyol i les flors que la bruixa els havia dit. Van collir les flors més boniques i a punt d’esclatar i quan estaven a punt de marxar, van veure un bagul mig colgat per la sorra. Els nois van sentir una gran curiositat per veure què contenia i van començar a desenterrar-lo, però no era tasca gaire fàcil, perquè el cofre semblava collat al subsòl, així que van haver de menester molta estona en aquesta feina i més aviat que tard se’ls va fer la una de la nit. Amb un soroll infernal, les figures gegantines que fins llavors no havien mogut ni una cella van iniciar una dansa folla i imparable que semblava voler ensorrar la cambra.

Els nois van mirar d’escapolir-se d’aquella tempesta de genis, però només ho va aconseguir un d’ells, que va sortir de la cova amb els cabells ben blancs i després d’hores de topar, a les fosques, amb tota mena d’obstacles. Després de tal experiència, diuen que el xicot es va fer capellà a Montserrat, i que la noia, assabentada del fet, va entrar en un convent de clausura de Vilafranca. De l’altre noi, no se’n va saber mai més res. El noi capellà, després d’una bona colla d’anys, agraït per haver-se’n sortir, va fer bastir l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que hi ha a Miralpeix, ben a prop de les coves, i envoltada avui dia de xalets, hotels i banyistes que, a l’estiu, amb la tovallola a l’espatlla i xancletes de goma, van a la recerca de les petites cales, ignorants del passat d’aquest racó de comarca.

SANTA FE. Renecs i pregàries amb so de tempesta

La tarda s’ha acabat encapotant. Sembla ben bé que el cel s’hagi d’ensorrar sobre el cap de les poques ànimes que encara volten pel poble, fent corredisses cap a casa. El sostre del cel és d’un gris metal·lic que fa por de veure, amb una successió de bonys foscos que només preveuen el pitjor. L’ambient és tens i l’aire va agafant força a mesura que la tempesta s’acosta. L’home de cal Sarrut va pensant dins seu: cel de bassetes, aigua per les cunetes. Està ben amoïnat perquè ja es veu a venir la pedregada que li farà malbé tot el raïm, tanta feina per re!, no para de renegar reptant amb aire de superioritat la tempesta que es va acostant, que si mecagun les tres unces de carn magre de sota l’aixella de la mare de Déu, que hauria de fer una nevada que només passés un bacallà de pla per dalt del cel, que mecagun aquí, que mecagun allà... I al ritme dels renecs, el caliquenyo que li penja del llavi no para de moure’s.

Mentrestant, amb els primers trons i els primers llampecs, l’àvia de la casa s’endu la néta al pis de dalt. Pugen l’escala de fusta gairebé a les palpentes i travessen el passadís enrajolat. Davant l’altaret de Santa Bàrbara encén una espelma plena de llàgrimes de cera endurides. Totes dues s’agenollen a la cambra fosca, amb el bram de la tronada de fons i la llumeneta del ciri que projecta les ombres tremoloses a les parets despullades del recambró. La cortina de la finestra voleia nerviosa i l’àvia comença a recitar la lletania que ja sortia de boca de la seva àvia, i de l’àvia de l’àvia, i així des de temps perduts en la profunditat del món:

“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu,
santa Bàrbara no ens deixeu.
Santa Maria, santa Maria Magdalena,
totes tres anaven per un camp
passejant l’Esperit Sant.
L’Esperit Sant no pot dormir,
tres núvols veu venir,
un de trons, un de llamps
i un de mals espants.”

La néta, amb una veueta de vellut, fluixa i esporuguida, es va afegint a la cantarella que es repeteix constantment, segures que de tant cantar-la pararà de tronar i de llampegar.

Al seu torn, la tempesta, aliena a les pregàries, passa ben bé per sobre el poble i deixa anar l’aigua a bots i barrals, mentre els trons retrunyen i s'exalten, talment com els renecs de l’home que no ha parat d’esbravar-se, arrepenjat al portal veient com plou, i amb el caliquenyo penjant. De tant en tant s’atura de dir disbarats, entra i fa un trago del porró que té sobre la taula, mentre xerrica sorollosament.
De cop, deixa el porró sobre la taula, gira el cap i engalta un bon cop de puny sobre la fusta envellida: mecagundéu, ja ho deia jo que pedregaria. S’acosta a l’entrada i veu com la pedra, barrejada amb aigua, cau amb una força desmesurada. Com més va, més. El tram final, virulent i escandalós, és de pedra seca, i les plantes de fora al carrer, batudes pel temporal, queden trinxades i plenes de forats.

Mitja hora més tard la tempesta acaba per allunyar-se i només plovisca. Les raconades de pedra, a peu de carrer i de cases, semblen pinzellades luministes en aquest poble de color terrós. L’home baixa cap al torrent, per anar a veure com li ha quedat la vinya, i deixa anar un renec recargolat quan veu que el seu tros se n’ha lliurat, hòstia reconsagrada, quina llet! Mentrestant, l’àvia i la néta se senyen, apaguen l’espelma i baixen calmoses a preparar el sopar, donant gràcies a santa Bàrbara per haver accedit als seus favors.

Els tomàquets de cal Cagallavors

Diu que els de cal Cagallavors tenen els tomàquets més bons de la comarca. Diu que trien la llavor per fer planter de les femtes de la família després d’haver-ne menjat. Diu que estan convençuts que el pas de les llavors per l’aparell digestiu els dóna un cert segell de qualitat i que l’escalfor del procés païdor les fa germinar més fortes. I diu que les llavors que caga el conco són les millors per fer uns tomàquets formidables, que es veu que té, l’home, uns sucs gàstrics molt més severs i que les llavors que ho resisteixen donen una fruita dolcíssima. Diu que els tomàquets de cal Cagallavors són grossos, inflats, de bon color, però qui en coneix el procés productiu no els vol ni veure, i diu que tenen un altre paladar, però molt gustós. I ho sé perquè ho diuen, que jo no n’hai tastat mai cap, eh?

LA VERNA. El bombardeig

La Verna és una plana magnífica estesa entre el poble de Torrelles i el riu Foix, tota ella conreada de vinyes i cereals. Al capdamunt del cercle de muntanyes hi senyoreja el santuari de Foix i al bell mig de la plana, la masia de la Verna i altres cases disseminades que s’ocupen de tenir ben cuidats els milers de ceps que hi ha pertot.

Fa un dia esplèndid i per això m’aturo prop de la Verna per fer unes fotografies encarades cap al nord. M’adono que estic ben bé al mig de la línia imaginària que enllaçaria el santuari de Foix amb el castell de Sant Martí. Miro d’enquadrar una fotografia i enmig de les meves cabòries sento clarament la veu d’un home gran, un avi d’una masia propera:
- Goita, què fa aquell paio? Què fa? Està fent retratos!
I una segona veu, més jove:
- Prou... fa bon dia, avui, per fer retratos...
- Oh, però no sé què mirava, aquell paio! Es mirava aquella vinya... i quan m’ha vist ha tret la càmara i ha començat a fer fotos!
La seva conversa m’arriba neta com l’atmosfera radiant d’avui i quan acabo la meva feina, em giro cap a ells, els saludo amb el braç i els dic: “Bon dia! No patiu que només faig quatre fotos.”
I tots dos desapareixen d’escena, ben bé com si mai no haguessin existit.
Quan la desconfiança surt de l’ànima, de bracet amb la por, brolla sense embulls però costa d’acceptar que un estrany la detecti. Però ben mirat, no deu ser casual que els avis d’aquestes masies tinguin un punt de desconfiança amb els estranys...

Gener de 1939. Es va fent fosc en una masia de la Verna. Vora el foc, l’àvia tria la llavor de guixes que té pensat sembrar l’endemà i l’avi llegeix el diari que li han donat al bar de Torrelles:
-Saps què, Maria?
-Què?
-Diu que les columnes feixistes ja són a prop... Que ja han passat del Pla de Manlleu...
-Ai, verge santa! Per mi ja poden arribar demà mateix, aviam si tota aquesta bogeria de la guerra s’acaba...
-Què dius, ara! Que t’has tornat boja!
-Calla, calla, que si fos per tu ens cremarien la casa i ens matarien en qualsevol cuneta! No veus com passen els rojos, que s’escapen com poden de les columnes aquestes que dius? Van tots espellofats i bruts com a garrins. Tots demanen. Ves, què vols que els doni... Els dic que vagin a ca la Florentina, que sempre té una caldera al foc amb patates perquè treguin el ventre de pena. Ahir mateix, en van passar uns quants que anaven afamats, i l’Emília de cal Ros els va coure un parell de pollastres, i aquells pobres esperitats, que ja havien sentit veus que els nacionals eren tan a prop, van fer posar els pollastres en una pala, per no cremar-se, i se’ls van emportar així mateix. Cames ajudeu-me...
-Goita, diu el diari que a Lleida, a estudi, fan aprendre la canalla atre cop en castellà i que els fan cantar el Caralsol. La mare que els va parir. Mala basta els mati... Pobra Enriqueta...
-No l’emboliquis, la teva filla, ara...
-Tan enamorada com estava dels seus nanos i d’aquells llibres tan macos de l’Editorial Pedagògica, amb els dibuixos del Josep Obiols... Ara la faran fora de l’escola i tornarem a les catacumbes...
-Potser sí, que hi tornarem, si no pares de dir bestieses! Va, té el porró. Fes un traguet i vés a dormir, que demà tenim feina!
L’endemà van sembrar una bona estesa de guixes i a la tarda, quan ja eren a recer del fred, van sentir el rum-rum d’uns avions.
-Jep, corre, surt a veure si són les paves!
-No ho semblen, no. Són cinc avions més petits i van cap a Foix.
-Verge santa! Ara ens fotran les quatre parets que queden de l’iglesia enlaire!
-No, dona, no són pas avions dels rojos... són dels nacionals. I..., calla! Ara giren, se’n tornen! Vénen cap aquí, ens passaran ben bé per sobre.
-Jep, passa cap dins, corre. Més val que no et vegin!
-Sí home! Què vols que passi, ara! Però ja entro que fot un griso...
Tot d’una, un terrabastall terrible va volar els vidres de tota la casa i algun porticó va quedar esbalandrat. El Josep va caure bocaterrosa prop de la taula del menjador, on la Maria feia mitja. La primera explosió va venir seguida d’altres explosions. Els dos avis van quedar esfereïts, es van poder incorporar i per la finestra van veure unes flamarades altíssimes. Quan el rum-rum dels avions va haver desaparegut, van sortir a fora i van veure unes fumeroles negres que s’aixecaven de les vinyes properes. Els avions eren italians, del model Savoia 81, menats des de Mallorca per l’exèrcit franquista per bombardejar les posicions republicanes. Ningú ha sabut mai per què aquelles màquines de guerra van buidar aquell carregament de bombes sobre els camps i vinyes de la Verna i molt a prop de cal Pau, can Guix, cal Xot, cal Groc i gairebé a tocar de cal Macià, que va quedar amb la façana esquitxada de metralla i amb el paller buit de farratge a causa de l’ona expansiva.
Al lloc on havien plantat les guixes, només hi quedava un cràter ennegrit.
-La mare que els va arribar a parir! Ens han fotut les guixes enlaire! Així s’estavellin!
L’endemà, les columnes franquistes entraven a Torrelles i avançaven pel Penedès sense cap mica de resistència. Els soldats anaven repartint a la canalla rajoles de xocolata, pots de llet condensada, i molta gent se’ls mirava amb els ulls esbatanats per aquella mostra d’abundor que només era el començament d’una gran mentida.