La tarda s’ha acabat encapotant. Sembla ben bé que el cel s’hagi d’ensorrar sobre el cap de les poques ànimes que encara volten pel poble, fent corredisses cap a casa. El sostre del cel és d’un gris metal·lic que fa por de veure, amb una successió de bonys foscos que només preveuen el pitjor. L’ambient és tens i l’aire va agafant força a mesura que la tempesta s’acosta. L’home de cal Sarrut va pensant dins seu: cel de bassetes, aigua per les cunetes. Està ben amoïnat perquè ja es veu a venir la pedregada que li farà malbé tot el raïm, tanta feina per re!, no para de renegar reptant amb aire de superioritat la tempesta que es va acostant, que si mecagun les tres unces de carn magre de sota l’aixella de la mare de Déu, que hauria de fer una nevada que només passés un bacallà de pla per dalt del cel, que mecagun aquí, que mecagun allà... I al ritme dels renecs, el caliquenyo que li penja del llavi no para de moure’s.
Mentrestant, amb els primers trons i els primers llampecs, l’àvia de la casa s’endu la néta al pis de dalt. Pugen l’escala de fusta gairebé a les palpentes i travessen el passadís enrajolat. Davant l’altaret de Santa Bàrbara encén una espelma plena de llàgrimes de cera endurides. Totes dues s’agenollen a la cambra fosca, amb el bram de la tronada de fons i la llumeneta del ciri que projecta les ombres tremoloses a les parets despullades del recambró. La cortina de la finestra voleia nerviosa i l’àvia comença a recitar la lletania que ja sortia de boca de la seva àvia, i de l’àvia de l’àvia, i així des de temps perduts en la profunditat del món:
“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu,
santa Bàrbara no ens deixeu.
Santa Maria, santa Maria Magdalena,
totes tres anaven per un camp
passejant l’Esperit Sant.
L’Esperit Sant no pot dormir,
tres núvols veu venir,
un de trons, un de llamps
i un de mals espants.”
La néta, amb una veueta de vellut, fluixa i esporuguida, es va afegint a la cantarella que es repeteix constantment, segures que de tant cantar-la pararà de tronar i de llampegar.
Al seu torn, la tempesta, aliena a les pregàries, passa ben bé per sobre el poble i deixa anar l’aigua a bots i barrals, mentre els trons retrunyen i s'exalten, talment com els renecs de l’home que no ha parat d’esbravar-se, arrepenjat al portal veient com plou, i amb el caliquenyo penjant. De tant en tant s’atura de dir disbarats, entra i fa un trago del porró que té sobre la taula, mentre xerrica sorollosament.
De cop, deixa el porró sobre la taula, gira el cap i engalta un bon cop de puny sobre la fusta envellida: mecagundéu, ja ho deia jo que pedregaria. S’acosta a l’entrada i veu com la pedra, barrejada amb aigua, cau amb una força desmesurada. Com més va, més. El tram final, virulent i escandalós, és de pedra seca, i les plantes de fora al carrer, batudes pel temporal, queden trinxades i plenes de forats.
Mitja hora més tard la tempesta acaba per allunyar-se i només plovisca. Les raconades de pedra, a peu de carrer i de cases, semblen pinzellades luministes en aquest poble de color terrós. L’home baixa cap al torrent, per anar a veure com li ha quedat la vinya, i deixa anar un renec recargolat quan veu que el seu tros se n’ha lliurat, hòstia reconsagrada, quina llet! Mentrestant, l’àvia i la néta se senyen, apaguen l’espelma i baixen calmoses a preparar el sopar, donant gràcies a santa Bàrbara per haver accedit als seus favors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada