SITGES. Les coves llegendàries

M’he volgut acostar a unes de les coves amb més llegenda de tot el Penedès. Són ben bé arran de mar. Quan el llevant bufa amb ganes, les onades entren al seu interior ple de còdols i és impossible baixar-hi, a no ser que hom disposi d’una bona corda i d’uns bons coneixements d’espeleo per entaforar-s’hi per l’avenc del Gegant. La cova del Gegant és accessible des del penya-segat, des del forat obert a la roca que han protegit amb una tanca perquè ningú no s’hi estimbi. La boca d’aquest avenc deixa veure, a molts metres per sota, els còdols lluents i el rompent de les onades com van eixamplant el forat fosc i humit.

Vistes des d’arran de roca, les coves semblen badalls encarats a mar i no sembla que tinguin gaire profunditat, per això sembla inversemblant que comuniquin per un passadís secret amb Olèrdola i que al seu interior hi hagi subjectes encantats, monstres i tresors. Però preferia veure-ho de primera mà i per això m’he decidit a baixar-hi i inspeccionar-les a fons. Mentrestant, deixa que t’expliqui com les llegendes han obrat un univers fantàstic en aquestes coves ocultes per la roca i el mar.

Sempre s’ha dit que el castell d’Olèrdola tenia un passadís secret que el comunicava amb el mar i que calia utilitzar per fugir si anaven maldades amb els moros. Fins i tot, l’any 1851, quan Teodor Creus va visitar Olèrdola, un pagès gairebé centenari de la Cogullada va mostrar-li el lloc en què es trobava l’entrada per aquella part de les coves que anaven a parar a Sitges. El pagès va explicar-li que quan era nen van voler entrar-hi uns minyons i que al cap de poca estona en van sortir esporuguits per unes figures estranyes que hi van veure i que identificaren com a gent que havia estat encantada.

Però la història més coneguda i versionada és la d’una pubilla d’un dels millors masos de Ribes, una mossa bellíssima que era molt festejada pels bordegassots d’aquell poble. Per l’aplec de Sant Pau o a la Festa Major de Sant Pere, darrere la noia hi anava un eixam de xicots que es barallaven per ballar-hi o tan sols per intercanviar-hi unes paraules. Dos bons amics, que tenien una bona relació amb la mossa, no volien entrar en conflicte per causa seva, i van decidir visitar la bruixa de la Mata, que es va fer molt popular i vivia al recer d’una grandiosa mata, a peu del camí de Vilanova a Sitges. La bruixa va fer-los saber que la nit de Sant Joan podien aconseguir per sempre més la mà de la noia si seguien les seves instruccions.

Calia que al punt de la mitjanit entressin a les coves de Sitges i caminessin fins a una cambra rodona on trobarien gent encantada. Havien de localitzar un petit estany, al voltant del qual creixien unes plantes de flors blanques com un glop de llet amb puntets de color rosa. Cadascú havia de collir tres flors, les més hermoses i a punt d’esclatar. Un cop fora de la cova, aquell a qui no se li marcissin seria a qui la noia voldria per casar-s’hi. Per això, només calia anar al ball de Sant Joan, l’endemà mateix, i oferir un pom de clavells i roses a la noia, amb les tres flors màgiques al mig, i ella cauria rendida sense remei pel seu amor. Tot plegat, però, amb la condició que a la una de la nit fossin fora de la cova. Del contrari, la bruixa no podia garantir que en poguessin sortir mai més.

La nit convinguda, els nois van entrar a la cova amb unes torxes i van trobar l’estanyol i les flors que la bruixa els havia dit. Van collir les flors més boniques i a punt d’esclatar i quan estaven a punt de marxar, van veure un bagul mig colgat per la sorra. Els nois van sentir una gran curiositat per veure què contenia i van començar a desenterrar-lo, però no era tasca gaire fàcil, perquè el cofre semblava collat al subsòl, així que van haver de menester molta estona en aquesta feina i més aviat que tard se’ls va fer la una de la nit. Amb un soroll infernal, les figures gegantines que fins llavors no havien mogut ni una cella van iniciar una dansa folla i imparable que semblava voler ensorrar la cambra.

Els nois van mirar d’escapolir-se d’aquella tempesta de genis, però només ho va aconseguir un d’ells, que va sortir de la cova amb els cabells ben blancs i després d’hores de topar, a les fosques, amb tota mena d’obstacles. Després de tal experiència, diuen que el xicot es va fer capellà a Montserrat, i que la noia, assabentada del fet, va entrar en un convent de clausura de Vilafranca. De l’altre noi, no se’n va saber mai més res. El noi capellà, després d’una bona colla d’anys, agraït per haver-se’n sortir, va fer bastir l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que hi ha a Miralpeix, ben a prop de les coves, i envoltada avui dia de xalets, hotels i banyistes que, a l’estiu, amb la tovallola a l’espatlla i xancletes de goma, van a la recerca de les petites cales, ignorants del passat d’aquest racó de comarca.