És dissabte, i un pare i un fill preparen el carro i baixen a mercat, a Vilafranca. El fill, que és un dropo acabat i un tros d’ase, és ajagut sobre l’estora de la tartana, rosegant un bri de fonoll, mentre son pare mena el matxo. El xicot va rumiant. Ja fa dies que hi dóna voltes, i finalment es decideix a fer el cop de cap i s’incorpora per parlar amb son pare. Li comença a dir que si ja heu pencat prou, que si ja tinc una edat i a vós ja us toca descansar, que si ens heu hagut de mantenir tota la vida, que ja és hora de fer el relleu, que ja us mereixeu un bon descans. Tota l’estona amb la mateixa cançó, que ara em toca a mi tenir cura de vós, i de l’hisenda, que la vinya és una feina dura per a una persona de la vostra edat, que jo sóc el vostre hereu, que ja he entès que he de canviar i no ser tan dropo, que hi he estat pensant, que aquí que allà. I el pare, sorprès i entendrit per unes paraules inesperades, que no pensava sentir mai de la vida del cistell de fesols del seu fill, bona fe com és l’home, només arribar a Vilafranca se’n va de dret cap a cal notari i cedeix totes les propietats al fill: casa, vinyes, hort, celler...
Quan se’n torna cap al carro, veu el seu fill assegut al peu de la tartana, amb un bri de palla a la boca, mirant com passa la gent. L’home s’hi acosta i li fa avinent al mesell de l’hereu que ara és propietari de tot el que tenen, i el bordegàs s’incorpora, puja a la tartana d’un salt, es mira son pare amb un gest de superioritat i li engega: ja vindreu a peu, vós!, i bat les corretges i el matxo pren embranzida i carro i hereu es fan fonedissos d’una revolada...
El brogit del mercat i el tràfec de la gent deixen l’home enmig del carrer, sol i desconcertat, pensant en el que acaba de viure, incrèdul i estabornit. Tot d’una sent l’escalfor de la ira i els colors li comencen a pujar, es reviscola, es gira i se’n torna decidit cap a cal notari. Puja les escales de dues en dues, com si s’hagués tret trenta anys de sobre, i quan veu el notari, li demana de veure els papers, encara calents, perquè hi ha una cosa que no li ha quedat del tot clara, i quan té els documents als dits se’ls mira amb una barreja de ràbia i d’impotència i en fa mil miques davant el funcionari que queda atònit per aquell gest inesperat.
L’home, furiós però amb les idees clares, se’n torna cap a casa amb una fària entre les dents, fent brandar les xurriaques que no ha pres el fill i dient per a si mateix: “No tindràs fred, no!” I avall va, que trona! En aquest afer ve com anell al dit la corranda popular: “Perico, nas de mico, t’has begut l’enteniment. Has tirat ton pare a l’olla per cinc cèntims d’aiguardent!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada