VILAFRANCA. Per una terça de carn

A la tocineria de cal Cap Arrissat de Vilafranca, l’Alberta de cal Matacavalls fent cua per comprar...
-Déu vos guard! Qui és l’última?
-Servidora... Ei, Rosita, que no em coneixes?
-Ai verge santíssima, és que no duc les ulleres i no t’havia conegut, Alberta!
-Què, com tens l’home?, que em van dir que el tenies fotut...
-Sí, ves, el van ver d’operar de la vessícula, que hi tenia pedres. Oooh, si les veiessis... Li van treure unes pedres... ooooh!..., però avui ja estava més eixerit i s’ha vist amb cor de llevar-se. Ara hai pensat, surt i vés a comprar una mica de tall que podé avui ja menjarà normal, i no em puc torbar gaire que l’hai deixat tot sol.
-Ja li donaràs records, doncs.
-Aaaiii, ara que hi penso, Alberta! Sats qui vaig trobar, ahir? No ho diries mai de la vida!
-Ai, verge! No ho sé, no, digues...
-Sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare em sembla que era de cal Cagassàrries?
-Qui? Aquell que una filla se li va tirar al tren?
-No, burranga! Aviam si t’ho sé explicar. Aquella gent de cal Rabassó, que se’n va anar cap a Amèrica i després van tornar escurats, sí, home, que van obrir aquella botigota que hi ha allà al carrer de la Fruita...
-Ah, sí, tu vols dir els de cal Pixallits...
-Ààààààngela! Els de cal Pixallits... Doncs aquests, eren parents d’aquella dona de cal Mosquit que venia a collir raïms a casa vostra. Com es deia?
-La Conxita?
-No, no... La Conxita era de cal Sení, d’aquella casa que hi ha sortint cap a la Granada, sats? Jo vui dir una collidora que havíeu tingut molts anys a ca vostra, que s’engatava...
-Aaaaahhh! La d’allò... Com se’n deia, cony! Ai, boca pecadora! Tu vols dir la Paquita de cal Negre, que no ho era, ella, de cal Mosquit, que hi havia nat per jove i sí que bevia, sí...
-Ah, això mateix, la Paquita. Doncs em sembla que una filla se li va casar amb aquell que era borni de cal, d’allò... Ara no me’n recordo. D’això... Ah, sí, de cal Sindo, que tenien vaques cap allà radere a cal Borrega.
-Ah, sí, aquell noi de cal Jaume Jaume, que havia fet de mosso a cal Cagamànecs.
-Ah, això mateix! Aquet, aquet. Doncs, d’això...

-Qui és, ara?

-Ai, Rosita, que ja em toca.
-Fes, fes...
-Nena, posa’m uns quants talls de llomillo per fer a la planxa, que siguin macos, eh?. No ho sé... Posa-me’n una terça. I què, doncs, Rosita?
-Ai mare, ara no me’n recordo pas què et deia.
-Sí, dona, això que havies trobat algú que feia temps que no veies.
-Ah, sí, doncs sats aquell de cal Matadegolla que es va casar amb aquella mossa que anava coixa, que son pare era de cal Cagasàrries...