SANT PERE MOLANTA. Un ruc avançat

Conversant amb el Tofolet a peu de camí, prop de Cal Pau de la Barquera, l’home recorda un fet que ningú ens dirà si va néixer de la imaginació del poble o pot arribar a tenir alguna engruna de certitud. Però una història que s’explica, és una història viva. No seria pas d’estranyar, que fos veritat. Moltes descobertes han estat fruit d’un fet casual, i aquesta en podria ser una. El Tofolet remata aquesta història amb sorna dient que si en som de rucs, els pagesos, que vam haver d’aprendre d’un ruc com s’havien de cuidar els ceps. Segons explica, aquesta història li havia explicat el seu avi, el qual ja ho havia sentit també explicar al seu avi... I això vol dir unes quantes generacions enrere explicant la història del ruc que anava afamat i...

Diu que fa una colla d’hiverns, quan encara ningú no podava els ceps, un pagès de Sant Pere Molanta va anar a la vinya amb el ruc. Hi anava sempre, amb la bèstia, i mentre fangava el camp la lligava a una estaca de fusta que hi havia prop de la caseta del pou on guardava les eines. Però aquell dia el ruc estava afamat i fins allà on donava la corda no hi havia cap rostoll per rosegar i treure el ventre de pena. Mentre l’home pencava, l’animaló va anar tibant fins que va fer saltar el fermall que el tenia presoner. Així es va poder acostar al primer cep de la passada per rosegar-ne les vergues fins a deixar-lo ben pelat. Al cap d’una estona, quan el pagès tornava per mirar d’esmorzar una mica, es va posar les mans al cap veient aquella pelleringa de cep. Gairebé totes les vergues havien desaparegut, i les poques que hi quedaven penjaven de la soca trinxades per les molars de la bèstia. Fora de si i mirant-se el ruc fixament als ulls, va renegar com un dimoni i li va dir de tot, mentre l’animal el guaitava amb un punt d’admiració i mastegant encara algun tronxo de verga que li voltava per les dents. El pagès hauria estimbat aquell tros de ruc daltabaix de la riera, si no l’hagués hagut de menester per treballar. Amb el disgust, fins li van passar les ganes d’esmorzar. L’home va estirar la bèstia pel morralet i li va clavar una xurriacada. Tots dos, pel camí polsós, se’n van tornar cap a casa amb la cua entre cames.

Al cap d’uns quants mesos, amb la calor i les mosques d’estiu enganxades a l’esquena, xuclant la suor, va tocar collir els quatre gotims de raïm que donava cada planta. Una collita que acostumava a ser ben migrada i eixarreïda: un gotim aquí, un gotim allà... Encara gràcies si no pedregava i quedava algun gra sencer i sense podridura. La dona del pagès, aclaparada per la calor i sota el barret de palla que li procurava un bon retall d’ombra, va arribar al cep en qüestió i va quedar parada de la raïmada que en penjava. Verge santíssima! Les vergues no donaven l’abast a sostenir aquell cabassot de raïm. La pagesa es va incorporar, es va passar el mocador pel front i es va senyar: Corre, vine, no t’ho creuràs, ai sant Antoni gloriós, això no pot ser altra cosa que un miracle de Nostro Senyor! L’home, una mica molest pel reclam de la seva muller i mig renegant, s’hi va acostar amb les mans a la ronyonada que ja tenia ben adolorida: Què collons vols, ara... Quan va veure aquella meravella de la natura, impensable en aquella vinya miserable plena de pols i de còdols calcaris, va quedar amb la boca oberta i amb posat de mesell. El pagès no se’n sabia avenir, es va haver de treure el barret per ventar-se, es va gratar la closca pelada i, de mica en mica, va anar lligant caps. Quan va entendre que es tractava del cep que havia plomat el ruc uns mesos enrere, es va gratar la patilla i va deixar anar un somriure sorneguer que no va voler ni aclarir a la seva pròpia muller. L’hivern següent, sense dir res a ningú, va decidir tallar les vergues d’un parell de passades, i quan van fruitar, cada cep va produir el que un jornal d’abans. Així és com diuen que els pagesos van aprendre a podar els ceps, i a esporgar-los i a escaballar-los. Gràcies a l’ensenyança d’un ruc afamat que va decidir tirar pel dret.