diumenge, 6 de setembre del 2009

LA LLACUNA. Tricot de cara a l’hivern

Déu n’hi do de la puixança que va tenir el tèxtil a la Llacuna. Diu que hi havia més de deu tallers funcionant, fent teixits o confecció de tota mena. El primer que va instal·lar el seu negoci va ser el Gomà, l’any 1926, que va aprendre l’ofici a Igualada i després es va plantar pel seu compte. Tenia la fàbrica a la carretera de Mediona, al mateix lloc on la família tenia la sala de ball i el cafè. Després en van venir d’altres, amb més o menys sort. N’hi va haver que van tenir fins a catorze màquines diferents: remalloses, màquines de cosir, aberlocs, de collarín, de ganxet, bores... La Carme Junyent feia calçotets tipus slips, i també samarretes, camises militars, jerseis de coll alt i aquelles samarretes que en deien travoltes, com les que duia el John Travolta a la pel·lícula Grease. El bram rítmic dels telers mecànics es deuria sentir a tots els racons del poble. Deu ser per això que caminant pels carrers de la Llacuna no és gens complicat veure qui encara no ha deixat de banda la tradició, tot i que sigui al detall i tot fent conversa. A peu de carrer, sota un porxo ombril i airejat amb una arcada de pedra molt vistosa, tres dones fan mitja. Al peu d’una de les cadires, un càntir d’aigua fresca per fer passar la xardor d’aquesta tarda d’estiu roent. El viatger s’acosta a una de les dones que fa un jerseiet de llana.
-Mestressa, com és que feu un jersei d’hivern, amb aquesta calor.
-Oh, després de la calor què vindrà?, el fred, oi? i allavorens correu-hi tots.
-Sí, ja teniu raó... Però no us suen, les mans?
-Ves, aquí només ens sua la llengua, de tant de xerrar, oi noies? Per aquest porxo passa mitja comarca, passem revista i fem conversa.
Mentre va xerrant, les mans d’aquella dona fan totes soles un treball rítmic i constant, com les màquines de tricotar de fa anys, amb una traça ja incorporada pel temps i l’experiència. Les agulles segueixen aquest ritme amb un so opac i metàl·lic quan piquen entre elles.
-És molt senzill, fer un jersei. Aquí xerrem i ens expliquem coses, i mentrestant van sortint peces de roba. Veus? Tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet... I sant tornem-hi, tres plans, basta, un no fet, un pla i passar el no fet.
-Jo no ho sabria fer...
-Que sí, bordegàs! No hi ha res que sigui difícil, si se sap fer, és clar... Goita, veus?, ara faig un pla, dos junts, basta, un pla, basta, un no fet, un fet i passar el no fet. Veus, que és senzill? Ja hai fet una altra passada.
-I vostè?
-Jo faig punt de paó: dos junts plans, dos junts plans, un pla, basta i pla quatre vegades, dos junts plans quatre vegades i anar fent...
-Carai!
-Sí, carai.
Molt a prop, just a l’altra banda del carrer, hi ha un banc i un home que hi seu, també a l’ombra.
-Què?, s’hi està bé, aquí, a l’ombra.
-Oh!, has de saber que aquest banc és el parlament i aquell d’allà –assenyalant les dones que fan mitja-, el congrés. Aquí es fan les lleis, i allà s’aproven.