Entro a Vilobí i deixo el cotxe aparcat a la plaça. Vull fer un tomb pel centre. Aviat estarà fet, però m’agradarà veure cal Teixidor, una casa forta bastida ben bé al cim del poble. Segur que sota seu amaga traces ben remotes. He llegit que els romans ja treien guix de les guixeres de Vilobí, i no seria gens estrany que dalt del turonet que domina el poble hi instal·lesin alguna edificació. El mateix topònim diuen que procedeix del mineral blanc –vila-albi. Prop del poble hi ha les guixeres de Vilobí, uns forats profunds d’antigues extraccions, que s’han naturalitzat com a espais humits. Més tard m’hi acostaré. Prenc un carreró que em duu sota les parets contrafortades de cal Teixidor. No hi goso entrar, però n’observo els detalls, i un home que passa pel meu costat em diu: -La van fer els moros! –i tot seguit m’acompanya al cafè, on m’explica una història ben particular, però es nega a dir-me de quina casa es tracta. Diu que és una de tantes masies disseminades pel terme d’aquest poble menut.
"En aquella masia de la qual no sabem el nom havien tingut molta terra i molta gent treballant a jornal. L’amo tenia per costum pujar dalt de la torrassa per veure si tots els seus treballadors pencaven com calia. Assegut en una cadira de vímet i amb totes dues mans sobre el bastó, es mirava satisfet aquella estesa de camps i vinyes i aquell formiguer de gent que traginava tot el dia amunt i avall. En pocs anys, però, la casa va anar a menys i aquella família va anar perdent les propietats a carrera feta. Tota la descendència de la casa havien estat mosses i totes s’havien anat casant. Ara li tocava el torn a la més xica, una noia no gens agraciada que era més aviat esquerpa amb tothom. Com que no hi havia manera de casar-la, van preparar una festa per a un pretendent barceloní de bona casa que van mig enredar. Però, és clar, quan el xicot va veure la noia va buscar totes les excuses del món per desfer-se del compromís. Quan ja era a punt de pujar al carro i marxar, l’amo de la casa va prendre el noi, li va passar el braç per l’espatlla i li va pregar, amb tota la cordialitat de què era capaç, que pugés amb ell al terrat, que volia que veiés una cosa abans que marxés. Imperceptiblement, l’home va sucar la punta del bastó amb el sèu greixós d’una de les rodes del carro, i es van enfilar fins al terrat. Des d’allà es dominava un mar de vinyes que no s’acabava mai. L’home va aixecar el bastó a l’alçada dels ulls, prengué el xicot per l’espatlla i, fent córrer el bastó per tot l’horitzó, li va dir: “Veus? Tot això que veus a la punta del bastó és sèu!”. El vell, sense dir cap falsedat, va convèncer el noi perquè es casés amb la seva filla petita, pensant-se que la noia era propietària de nombrosos jornals de terra i que el sacrifici es veia compensat pel patrimoni. No s’ha sabut mai com deuria acabar tot plegat, un cop descoberta la maniobra, però el que és ben cert és que el pare d’aquella casa era un home de recursos que sabia fer front a l’adversitat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada