VINYES. La reforma agrària del Divuit

Per estalviar-me un tram de carretera, trenco pel camí de Vilobí. Però diria una mentida si no afegís que també ho faig per localitzar un pagès que em pot explicar coses que m’interessen. I, de fet, no trigo gaire a veure’l, podant una vinya de macabeu. Deixo el cotxe en un replà i m’hi acosto. L’home empunya unes tisores pneumàtiques, connectades amb el tractor amb un tub prim i allargassat de plàstic que hi envia glopades d’aire encapsulat. Se senten els espetecs que tallen, amb un “txac” sec i rotund, les branques seques i escabellades dels ceps. Quan em veu, aixeca el cap i atura la feina.
-Mestre!, com tenim la feina? Veig que esteu podant els ceps...
-Prou... Ja em diràs què cal fer, si no... Anar tallant tot allò que sobra perquè els ceps passin un bon hivern. Amb el griso que fa, sembla que passarem un hivern com déu mana. Però digues, digues...
-Miri, volia saber coses sobre el conreu de la vinya... deu haver canviat molt, aquests últims anys...
-Què va...
-Què voleu dir?
-No res, comparat amb el segle XVIII, que és quan sí que va canviar de veritat.
-Si no us expliqueu...
-Vatuadéu! Per posar un cas prou important, que van obrir el mercat americà...
L’home talla una verga: txac!
-I què va passar?
-Doncs una cosa molt grossa: que es va posar molt de moda l’aiguardent. Se’n feia molt per enviar-lo cap a les Amèriques, però també per als d’aquí, que s’engataven a les tavernes de Vilafranca. Però això no és pas tot... txac!
-No?
-I tant que no, marededéu senyor! El país va créixer com mai.
-Catalunya, voleu dir?
-Carai, nano... és clar! Això que diuen ara de la immigració no és res comparat amb la gentada que va arribar en aquella època. A primers de segle divuit, diu que érem set-centes mil ànimes. A final de segle ja n’hi havia cinc-centes mil de noves... Feu números. Això sí que va ser una revolució, txac!
-I la gent d’aquí, què devia dir?
El pagès gesticula amb les tisores a la mà.
-Pots comptar! Imagina’t quin daltabaix. Es va passar de cop del feudalisme a una societat agrària amb parcers i petits propietaris de la terra, txac! Ara! El cony d’amos ja van córrer a no perdre pistonada, ja. Van arrendar moltes terres a canvi d’una part de la collita. Es van assegurar el futur. Van fer com una mena de pla de pensions, txac! Però el país es va fer gran de cop.
-Què voleu dir?
-Doncs que cada comarca es va haver d’espavilar. Més gent volia dir més producció i més possibilitat de mercadejar, txac! Cada comarca va mirar de dedicar-se a allò que li anava més bé. A especialitzar-se, que diuen ara...
L’home treballa amb una precisió rítmica: txac!
-I aquí es van dedicar a fer raïm...
-Abans ja se’n feia, de vi, però només per al consum de cada casa. Aquella època devia obrir els ulls de molta gent. No només d’aquí. Va ser una època daurada per als pobles rurals i de muntanya, txac! Tot el que havien de menester a ciutat, el carbó, la fusta, el material per fer les cases i les carreteres, la llana, la pell, el vi... tot venia d’aquests poblets, txac! Hi feien falta moltes mans. Però com tot en aquesta vida també va anar de capa caiguda.
-I això?
-Doncs com passa sempre, txac! Després d’un primer moment d’eufòria, quan va estar tot organitzat, es va veure que ja no calien tantes mans com abans. Tot plegat va tocar sostre cap a final de segle, i quan la gent va justa d’armilla ja se sap... Hi va haver moltes revoltes antisenyorials i moltes vagues de delmes.
-Encara cobraven drets, els senyors?
-Que si cobraven drets, dius? I tant! Els pagesos havien de pagar una part de la collita al senyor feudal del lloc, i els que no eren propietaris, una altra part a l’amo de les terres. Txac! Ja ho veieu, no fa pas tant de temps, d’això.
-I l’Església?
L’home s’atura i es posa la mà lliure al front, amb un gest exagerat: -Ui, el clero! Feia molts segles que els pobres fidels que volien salvar l’ànima feien les seves herències a favor del clero, feien heureu universal a Nostro Senyor, ja veieu..., i l’Església anava arraconant propietats. Demana! I penseu que els béns que entraven a l’Església ja no en sortien mai més, txac! Els capellans, d’això, en deien amortitzar. Per entendre’ns, aquelles terres ja no les podia comprar ningú més i quedaven fora del mercat, txac!
-I d’aquí ve la desamortització...
-Això mateix. Cap allà el 1835, el govern dels liberals va començar a expropiar i a vendre les propietats de l’Església al millor postor. Ja podeu comptar...
L’home es gira, canvia de cep i continua la seva feina tallant un altra verga, txac!
-I tornant a les vinyes...
-Ha, ha! Ja deveu saber que els pagesos d’aquest país som molt caparruts.
-Per què ho dieu?
-Quan lo de la fil·loxera, a França es van quedar sense cap vinya dempeus i ens venien a comprar el vi a preu d’or, txac! I és clar, fillets de déu, tothom a rompre faldes i costers de les muntanyes per aixecar murs de pedra seca i plantar vinya!
-I quan aquest insecte va saltar els Pirineus?
El pagès s’incorpora i torna a gesticular alçant les tisores pneumàtiques.
-Això, això! Quan van descobrir les primeres fil·loxeretes a l’Empordà, que anaven tirant avall, als governants no se’ls va acudir altra cosa que proposar d’arrencar vinyes per fer un cordó sanitari, i els pagesos, mecasun la misèria, s’hi van fúmer de cul, txac! Tu diràs! Anaven amb les butxaques plenes i no estaven per murgues. I amb vint anys la fil·loxera va matar totes les vinyes del país. Per caparruts! Txac! Txac!
-La solució va ser empeltar els ceps d’aquí amb peus americans, oi?
-Sí. I es va haver d’aprendre a empeltar. A Vilafranca van crear una mena de cooperativa. Txac! Uns quants treballadors es dedicaven tota la jornada a empeltar ceps. La plaga de la fil·loxera va ser un cop molt fort, però també va ajudar.
-La fil·loxera va ajudar?
-Marededéu, i tant que va ajudar! Txac! Penseu que abans de la plaga, els ceps es plantaven sense ordre ni concert, i les vinyes s’havien de fangar a mà. Després de la plaga, els ceps ja es van plantar en passades ben alineades que permetien passar-hi l’arada. Txac! I això no és tot. Abans de la fil·loxera, a cada vinya hi havia plantats ceps de tota mena, i a l’hora de collir es feia una barreja de varietats de por. Després, les plantacions es van fer més homogènies. Cada vinya, una varietat, i així no es feien tantes barreges. Txac!
-Doncs déu-n’hi-do. En podríem parlar llargament, dels canvis a la vinya, oi?
-Verge santíssima, se’ns hi faria de nit... Txac!
-Doncs deixem-ho per un altre dia.
-Fet!
L’home es treu els guants i m’allarga un bot de vi que penjava d’un munyó d’un cep podat.
-I si vols et convido a fer un traguet del millor vi del país.
-Quin país?
-Mecagun...
-Vinga!