diumenge, 6 de setembre del 2009

El pa nostre de cada dia

Quin dia més preciós que s’ha llevat. Quan he sortit de la furgona feia una fresqueta tan agradable... i l’horitzó era retallat per petites ondulacions de vinya que semblaven dibuixar un mar d’un verd profund i tranquil. De seguida les meves glàndules sensitives han captat una profunda olor de pa i he entrat al poble seguint aquell rastre calent i un punt dolç. No hi he vist cap rètol, però l’aroma invisible m’ha dut a una entrada que ha resultat ser un forn.
- Ah, Maria! Que hi ha algú?
- Bon dia, noi, què hi ha?
- Voldria una mica de pa.
- Mira, si alguna cosa tenim en aquesta casa és pa.
- Que fa molts anys, que teniu forn?
- Vatuadéu! Si fa anys, dius... D’aquesta casa en diuen cal Paicoques. El meu avi ja era forner en aquesta casa! Per aquest pastador hi deu haver miques de farina d’unes quantes generacions.
- Això del pa deu venir de lluny...
-Oh, un trossot de pa amb qualsevol cosa, tant si és sòlida com líquida, és ben bona. Pensa que fins fa quatre dies aquesta era la menja bàsica de tothom, o de la majoria, vaja. I d’un bon plat de sopes què me’n dius? En aquest país, el pa sempre ha anat de bracet amb la subsistència. No podia faltar mai, el pa...
- I aquests sacs apilats, deuen ser de farina.
- Sí, sí. Abans la farina no era tan fina ni tan ben feta com ara i, és clar, el pa tenia un aspecte diferent. Mira, si me’n recordo, et diré de què se’n feia: se’n feia de blat forment, de blat xeixa, de mill, de sègol, de civada i fins de moresc. I amb la llavor poc mòlta se’n feien farinetes. Podé encara n’has menjat, de petit...
- Em sembla que sí...
- Cap als anys 30 va començar a arribar el pa blanc. Ja ho veus, és una cosa força recent. Després de milers d’anys de menjar pans morenos... Doncs resulta que tothom cantava les excel·lències del pa de tota la vida, que era fosquet i estava fet d’una barreja de farines, de vegades amb llegums i tot, sobretot faves. Es creia que amb el pa moreno no s’agafava anèmia. A molt gent, el pa blanc els semblava una cosa estranya, poc genuïna, vinguda de fora.
- I què me’n dieu del pa rodó?
- La història més curiosa, per mi, és la del pa rodó. Diuen que representa el culte al sol. Al Penedès també tenim el cas de les garlandes, que tindrien un origen semblant al del pa rodó, o almenys una significació paral·lela. Abans, fins en feien un ball, amb les garlandes, un ball rodó de culte al sol, és clar. I fixa’t que fins fa poques dècades, quan tu eres petit, tot el pa que es feia a casa i el que es comprava als forns gairebé sempre era rodó. Les altres formes eren vistes gairebé com a esnobismes pels nostres avis.
- Caram!
- Hi ha altres senyals que aquestes creences antigues, inconscients, s’han anat traslladant al llarg dels segles. La sega acostuma a coincidir amb el solstici d’estiu i el color daurat dels camps d’espigues s’assembla al color daurat del sol. Tot lliga. Ara pot semblar una bestiesa, però per als homes i dones antics sembla que aquestes coses eren molt importants.
- Així, aquest pa que tens exposat, lliga amb històries remotes.
- Mira si vénen de lluny, aquestes històries lligades al pa. Es diu que les figuretes de pa que abans es feien a casa, allò que en dèiem ninots de pa, sempre representaven figures rudimentàries, molt simples, que recordaven la simplicitat de les formes humanes que apareixen en les pintures rupestres. Pensa’n el que vulguis. Jo només ho deixo anar.
- I la història de les coques?
- Ui! Nosaltres en fem de molt bones, eh? A Vilafranca, fins no fa gaire encara era un costum repartir coques entre els convidats d’un casament. Com més coques, més categoria tenia el casori. Hi ha un rodolí que en parla i que me’l va ensenyar el meu avi, que ja es dedicava a això de coure pa: Casament dels distingits? / Hi ha d’haver coca i confits. / Si fos pobre, almenys, li toca / al senyor rector la coca.
- Avui dia, si en un casament donessin coques, semblaria una mica pobre, no?
- Ja ho pots ben dir, ja... Ara, quan la gent es casa, n’ha de fer tantes, de bestieses.
- Jo quedo parat. Sembla mentida la importància del pa, i ara en mengem més aviat poc per no engreixar-nos...
- Ja tens raó. I una cosa que la meva àvia encara tenia l’humor d’anar fent. Era com una mena d’assegurança de la llar i de la família, però aquesta no costava ni un ral. Es tractava d’anar posant un crostó de pa en un calaix de la taula i no tocar-lo per res del món. Aquest gest previsor calia fer-lo la nit de Nadal i així s’assegurava sort i felicitat pels d’aquella casa. I, és clar, al cap dels anys hi havia una bona crostonada en aquell calaix, que només servia per a aquell fi. En deia el calaix dels crostons i déu-nos-en guard que l’obríssim mai.
- I aquell panet d’allà?
- Mira, això és un llonguet. Veus aquest tall que hi ha a sobre? Que et recorda alguna cosa? Sí, oi? Els genitals d’una dona, per dir-ho finament... Doncs no és cosa casual. Has sentit parlar d’això del dret de cuixa medieval, oi? Doncs quan els vassalls es van cansar de prestar la dona verge als senyors, se les van empescar amb pans com aquest, que substituïen la nit luxuriosa amb la futura esposa. Potser va ser un dels primers drets adquirits per les dones. No m’hi voldria pas trobar, no...
- Bé, ha estat un plaer. M’emportaré el llonguet...
- Molt bé. Tens bon gust. Són molt bons els llonguets. Per cert, que tens gos?
- No pas.
- Doncs si mai en vols tenir cap, sàpigues que si et poses sota el braç un troç de pa, l’amares de suor i després el dónes a menjar a un gos, aquesta pobra bèstia no et deixarà mai més de petja i el tindràs com un seguidor fidel tota la vida.
- Carai, això sí que no ho sabia. Apa, bon dia.
- I recorda’t d’això: menjar massa pa fa tornar beneit...
- Carai, mestressa, que això ho digui una fornera... Aviam si m’ennuegaré amb aquest llonguet...
- Ai, senyor! Gent jove, pa tou…